Barcelona i les seves finances públiques

Por Sergio Cutillas @sergi_cutillas

Publicado en El Diario el 17/03/15

Recentment, es va fer a Nou Barris una trobada per parlar de l’economia de la ciutat de Barcelona. Vaig participar del grup de discussió sobre polítiques fiscals i pressupostos. Després de dues hores de debat ens va quedar clar que hi ha tot de lleis i reglaments que dificulten que l’Ajuntament pugui aplicar mesures fiscals a favor dels més desafavorits. Amb les eines fiscals a les mans dels ajuntaments és difícil fer polítiques igualitàries i de sortida de la crisi.

S’estima que les mesures de xoc contra la crisi proposades costarien uns 150 milions al llarg de tot un any. Aquesta quantitat es pot assolir si es prenen mesures que prioritzin aquest pla.

El primer que s’hauria de fer és reestructurar el pressupost de manera que s’eliminin despeses innecessàries. Subvencionar la Fòrmula 1, per exemple, no ha de ser una prioritat en un moment de crisi.

A part d’això, l’Ajuntament té a l’abast fer servir taxes, contribucions especials i alguns impostos com l’IBI. Després de pensar-hi una mica vam arribar a la conclusió que també és necessari augmentar la recaptació per poder aplicar el pla de xoc. Les actuals lleis fiscals, però, no permeten els dèficits, ni per tant l’endeutament, i  en el cas d’incrementar els ingressos obliguen a gastar-ne tots els augments a pagar el deute, a no ser que es realitzi un canvi normatiu, o sigui que es pugin els impostos. Per tant, si l’Ajuntament millorés la recaptació evitant l’evasió i el frau, o realitzant contractacions públiques més transparents i competitives amb menys cost, no podria destinar aquests diners, per exemple, a escoles bressol o menjadors socials, hauria de destinar-los a pagar deute. Aquest és el contingut del canvi de l’article 135 de la constitució del 2011 realitzat PSOE amb l’ajuda del PP, i de la llei d’estabilitat pressupostària del 2012 implementada per l’actual govern. Aquestes legislacions són senzillament malintencionades, ja que desincentiven la reducció de costos, la millora en la transparència i la lluita contra el frau.

Tenint en compte aquest factor vam estudiar quins impostos es podrien apujar afectant només les rendes més altes. La conclusió és que l’únic impost amb impacte substancial és l’IBI, però la llei no ens permet aplicar-hi bonificacions per a que pagui més qui més té. L’actual fiscalitat europea és rígida i regressiva. Paguen igual els pobres que els rics. Aquesta és la idea d’igualtat a l’Estat i a la UE.

L’alternativa a pujar impostos és, com deia, retornar el deute per llavors poder gastar en necessitats urgents de la majoria de la població de Barcelona, ja que així ho diu la llei. El deute de l’Ajuntament en aquests moments és d’aproximadament 1.000 milions d’euros. Tot i ser molts diners es considera que no és una quantitat excessiva, ja que els 1.000 milions no superen el 75% de les seves despeses corrents anuals. El que queda clar però, és que l’Ajuntament, no pot eixugar aquest deute en una legislatura per dedicar-se a fer despesa social, per molt que estalvï.

Deixant de banda que el deute no es pot retornar en el curt termini, és interessant preguntar-nos si Barcelona està molt o poc endeutada. Les agències de qualificació S&P, Moody’s i Fitch, que tenen l’oligopoli mundial de qualificació del crèdit, diuen que l’Ajuntament està sanejat i poc endeutat, i li donen la máxima qualificació. Recordem però que aquestes agències qualificaven amb la màxima nota els actius tòxics que van portar a la fallida de Lehman Brothers i l’actual crisi financera mundial, i deien que els comptes de Grècia eren nets just abans que les finances del país helè implosionessin. Per tant no hem de guiar el nostre sentit comú financer segons el vist-i-plau d’institucions financeres que han provocat i s’han beneficiat de la crisi, com Goldman Sachs, Standard and Poor’s i els altres sospitosos habituals.

L’Ajuntament es va gastar uns 1.900 milions d’euros en total sense comptar les inversions, La despesa en interessos del deute és de 42 milions d’euros. Tot i no ser de les més grans, és una partida prou important, si tenim en compte que el deute és de 1.000 milions i que per tant l’interès pagat és superior al 4%, tot i tenir la màxima qualificació i en un moment en que el BCE compra deute públic amb tipus d’interès negatius. Els interessos, tenint en compte les necessitats actuals i el cost inflat al que es paga, és una partida que Barcelona hauria de rebaixar. Eliminar o posposar el pagament d’aquests 40 milions anuals fins que passi la crisi facilitaria la implementació de les mesures necessàries sense haver de pujar impostos de forma significativa.

Si no sigués possible posposar-ne el pagament s’hauria de treballar per reduir-ne el pagament d’interessos a un tipus que correspongui a la qualificació que s’atribueix a l’Ajuntament. Això es podria fer recorrent a institucions financeres que oferissin millors condicions o renegociant-ne les condicions de pagament amb els actuals creditors. En el mig termini, un govern de Barcelona en Comú, hauria de promoure la creació d’una banca municipal que pogués reduir el cost financer inflat de l’Ajuntament i permetés finançar projectes socials, de negoci i d’empresa a Barcelona.

Una altra mesura d’estalvi ha de ser exigir el pagament del deute de la Generalitat amb l’Ajuntament de forma íntegre, en diners i no en espècie. El govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament de Barcelona porten 3 anys jugant amb els comptes de les dues institucions, centrifugant deute de la Generalitat cap a l’Ajuntament, senzillament perquè té una millor condició financera i perquè els dos governs són del mateix partit. Aquesta pràctica és la mateixa que el govern de l’Artur Mas crítica al govern d’en Mariano Rajoy amb raó.

Compartim la diagnosi de que el govern de la Generalitat ha estat sotmès a ofec financer per part de l’Estat. En aquest context a Barcelona en Comú hi ha disposició de col·laborar i donar suport al govern de la Generalitat. Tot i això, aquest ofec no justifica el traspàs de diners entre institucions públiques de forma opaca, el pagament de deutes a canvi d’edificis i terrenys que es comptabilitzen per sobre del seu valor i que l’Ajuntament no necessita, ni comptabilitzant pagaments que encara no s’han fet i que s’allargaran durant els propers 10 anys. L’Ajuntament també necessita de forma urgent disposar dels diners que tenia abans de deixar-los a la Generalitat. Les xifres d’aquest deute ballen entre 230 i 150 milions segons qui les valori, ja que el govern d’en Xavier Trias no ha sigut prou transparent en aquest tema i és difícil saber-ne les xifres exactes. El govern, però, rebaixa aquest deute fins els 90 milions, una xifra baixa que de romandre així suposaria pèrdues per als habitants de Barcelona i un intercanvi de diners necessaris per actius il·líquids que no serveixen en una situació de crisi. Si el pagament es dugués a terme en diners reduiria el deute de forma significativa entre 150 i 200 milions, el que suposaria un estalvi d’entre 6 i 8 milions anuals en interessos. No es pot permetre que l’actual alcalde deixi l’Ajuntament més endeutat i amb problemes de caixa al proper govern, que és el que malauradament acostumen a fer alguns governants quan els succeeix un partit de l’opisició.

Una altra mesura a aplicar seria exigir responsabilitats a qui s’hagi beneficiat de forma fraudulenta de l’Ajuntament. Per esclarir si això ha succeït s’ha de realitzar una auditòria dels comptes i dels contractes públics realitzats per la Generalitat en els darrers anys. Això s’ha de fer amb llums i taquígrafs i fent partícep a la ciutadania. S’han d’esclarir casos com els dels 8,3 milions d’euros gastats en esdeveniments organitzats el 2006 i 2007 per la Corinna Sayn-Wittgenstein, amiga del Rey Juan Carles de Borbó, despeses que s’han conegut en el context de la investigació del cas Nóos. Els diners públics gastats que siguin clarament en benefici de qui els ha gastat i de qui els ha rebut, i no destinats a l’interès general, han de ser exigits, denunciant el casos davant la justícia i realitzant accions de desobediència coordinada amb ajuntaments i col·lectius que segueixin els mateixos processos i de la mateixa manera detectin despeses il·legítimes, fins que aquests saquejos siguin restituits. Aquestes restitucions servirien per cobrir part d’aquesta necessitats de recursos.

Per últim Barcelona en Comú ha d’enfrontar-se al govern central, o persuadir-lo si sigués afí, per a que modifiqui les lleis fiscals que impedeixen que els ajuntaments puguin fer política per a la gent, demanant que l’elimini la llei d’estabilitat pressupostària i la modificació de l’article 135 de la Constitució prioritzant el pagament del deute. Una altra mesura que s’ha de demanar és que l’IBi sigui més progressiu, permetent l’aplicació de bonificacions i millor valoració cadastral. També s’ha de treballar per descentralitzar la capacitat de despesa i de recaptació. En aquests moments el ministre d’hisenda té les claus de la caixa i el seu partit té majoria absoluta per legislar sobre com posar impediments a qualsevol marge d’autogovern fiscal. L’ideal seria que siguessin els municipis, com l’esquerra demanava durant la transició, els que gestionessin la major part de la despesa i del pressupost de l’Administració General de l’Estat. En aquests moments la despesa dels ajuntaments és d’un minso 15%. Esperem que el canvi democràtic que s’acosta doni la volta al marc fiscal injust construït en les últimes dècades.