Només #JuntesiDiverses acabem amb la violència masclista

D'ençà d'uns anys, la violència masclista ha estat al centre de moltes lleis i polítiques d'igualtat. Això podria semblar una victòria. Tanmateix, les eines que s'han anat generant són insuficients i no abasten la complexitat de les violències que pateixen les dones lesbianes i trans.


La Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista va ser una llei pionera, fruit de la participació i la construcció de consensos entre les organitzacions feministes i els partits polítics. Al seu moment, va ser un gran èxit i va ser considerada la llei més progressista en matèria de violències masclistes a l'Estat Espanyol.


Durant aquests anys, el moviment feminista ha assenyalat diverses mancances en el seu desplegament, així com alguns aspectes que no van ser recollits, i la necessitat d'abordar la violència masclista en tots els seus àmbits per a fer més àmplia i garantista la protecció de totes les víctimes. En aquest sentit, la passada legislatura el Parlament va aprovar la Llei 17/2020 de modificació de la llei 5/2008 de violències masclistes, gràcies a l'impuls del nostre espai polític. Aquesta reforma ha suposat ampliar i reforçar la llei, per adaptar-la al moment actual, ls canvis que estem vivint com a societat i a les demandes del moviment feminista i per donar-li més robustesa per a protegir els drets de totes les dones, lesbianes i trans, nens i nenes i adolescents.


Però, encara que efectivament la llei catalana contra la violència masclista incorpora una mirada més enllà de la parella, els recursos i serveis d'atenció segueixen enfocant-se molt especialment a un perfil determinat de dona i un tipus de violència. Per això, hem d'ampliar la mirada, dotar de recursos i respondre també a la violència institucional, la violència econòmica, les violències sexuals, l'assetjament laboral, la violència vicària, la violència obstètrica, la violència cap a les dones migrades (especialment, exercida a través de la llei d'estrangeria), envers les dones trans o amb diversitat funcional o els feminicidis efectuats fora del marc de la parella.
La crisi social generada per la pandèmia ha evidenciat la vulnerabilitat social de moltes dones, lesbianes i trans. Les violències masclistes també poden convergir amb altres eixos de discriminació, com l'origen, el color de la pell, la situació administrativa, l'edat, la classe social, la diversitat funcional o psíquica, la salut, l'orientació sexual o identitat i expressió de gènere, que fa que impactin de manera agreujada i diferenciada. La interacció d'aquestes discriminacions i situacions s'ha de tenir en compte a l'hora d'abordar les violències masclistes.


Respecte a la violència institucional, lluny de la prevenció, protecció i reparació que haurien de garantir les institucions, durant els processos de guarda i règim de visites, en moltes ocasions, es segueix utilitzant l'anomenada Síndrome d'Alienació Parental, especialment contra les dones, tot i que va quedar prohibida a la reforma de la llei que el nostre espai va impulsar. Una síndrome inexistent, negada per l'OMS i el CGPJ, però que s'aplica molt sovint en processos en els quals hi ha denúncia per violència masclista o d'abusos sexuals a menors. També cal tenir presents els arxivaments per "manca de proves" de les denúncies per assetjament de les treballadores de la llar; o els casos de retirada dels fills i filles per part de la DGAIA basant-se en prejudicis racistes i culturals.

En aquest context de pandèmia, la violència econòmica també està provocant un augment de les precarietats laborals i de la feminització de la pobresa. Tanmateix, aquestes situacions de precarietat no han anat acompanyades per polítiques públiques que donin suport a les dones, lesbianes i trans en situacions de violència masclista. Moltes persones migrades, afectades per la Llei d'Estrangeria, o amb ocupacions sense protecció laboral ni tampoc social, han quedat excloses dels ajuts i subsidis davant l'emergència social. Aquestes mesures han deixat especialment enrere a moltes dones, lesbianes i trans, que per treballar en l'economia informal són precisament les més vulnerables. Al mateix temps, calen polítiques públiques d'habitatge ambicioses i estructurals que aturin definitivament els desnonaments, ampliïn el parc públic i social de l'habitatge i que sancionin l'especulació immobiliària i l'incompliment de la funció social de l'habitatge.


Posar nom a aquestes exclusions i violències ha estat una de les lluites principals del moviment feminista: visibilitzar-les per poder-les combatre. Calen canvis estructurals claus per a la prevenció, l'atenció i la recuperació de tota mena de violències masclistes. La violència masclista ha de ser una prioritat, una voluntat real de canviar l'organització política, social, econòmica i cultural androcèntrica.