Viernes, 21 mayo, 2021

El miratge del somni europeu

“L’ús de les migracions com a arma política és la conseqüència directa de les nostres pròpies polítiques d’externalització.” Segons la investigadora de l’àrea de Migracions del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), Blanca Garcés, la teatralització del caos d’aquests darrers dies a la ciutat autònoma de Ceuta respon a una intenció coercitiva per part de l’estat marroquí. L’aglomeració en pocs dies de 8.000 persones a la frontera espanyola és una demostració del poder que li ha atorgat l’estat espanyol a l’estat marroquí al convertir-lo des de fa dècades en el guardià de les seves pròpies fronteres.

Aquesta demostració de poder no és excepcional. El 26 de juliol de 2018 van saltar la tanca de Ceuta més de 600 persones i el 22 d’agost 100 més, després que el Ministre d’Agricultura marroquí llancés una advertència a la Unió Europea sobre els riscos que els “fluxos migratoris” es reprenguessin si els acords en matèria agrícola i de pesca amb el Marroc no es respectaven. Un exemple entre molts.

Tampoc és excepcional que l’estat espanyol practiqui les devolucions en calent en totes i cada una d’aquestes entrades a Ceuta o a Melilla. Una pràctica absolutament contrària al dret internacional, que consagra el dret individual a un recurs judicial i a què cada cas sigui examinat de forma individual, especialment en el cas dels menors, col·lectius en especial situació de vulnerabilitat i potencials sol·licitants de protecció internacional.

La dreta i la ultradreta no han perdut l’ocasió per criminalitzar a les persones que han aconseguit arribar a Ceuta i a intentar atiar sensacions de por i descontrol mitjançant discursos xenòfobs i racistes. Ho hem vist també a les Illes Canàries, on només en el mes de novembre passat van arribar 8.000 persones sense, un cop més, topar-se amb excessiva vigilància d’acord amb el testimoni de les persones que van fer la travessa.

El marc actual, també pel context de crisi social i econòmica derivada de la COVID-19, afavoreix massa vegades els discursos de la dreta. Perquè reclamar al Marroc més vigilància o no utilitzar les vides de milers de persones com a moneda de canvi per exercir pressió política no farà canviar la situació actual. No canviarà que milers de persones cada any es vegin en la necessitat de marxar o fugir de casa seva buscant el miratge del somni europeu. El que pot empènyer cap a canvis estructurals i substancials és deixar enrere la perspectiva securitària i colonial de la política d’exteriors i d’externalització de fronteres, posar al centre els Drets Humans i obrir vies lliures i segures. Perquè fora del focus mediàtic les vulneracions de drets a la frontera sud passen cada dia.

I avui no són només els Estats i la Unió Europea qui tenen un paper fonamental en la qüestió. També les Comunitats Autònomes i les ciutats poden contribuir a la reubicació de persones en situacions d’emergència, com ha anunciat la Comunitat Valenciana per acollir a menors d’edat arribats a Ceuta o com ha fet Barcelona per acollir a persones que havien arribat a les Illes Canàries. Mentre que ni la demostració de força de l’estat marroquí ni les devolucions en calent són una excepció a la frontera sud, el que pot ser excepcional és el moment per qüestionar-ho.