Comunicat de Barcelona en Comú sobre la crisi a les Illes Canàries

Des de l’anomenada crisis de los cayucos el 2006 a les Illes Canàries, la política migratòria d’Espanya ha estat basada en la contenció dels fluxos migratoris i en l’expulsió de les persones migrades a través d’acords bilaterals de retorn amb Mauritània, Senegal i Marroc. Davant la manca de vies legals i segures, milers de persones migrades arriben al territori de manera irregular posant la seva vida en perill o perdent-la en el trajecte. Les conseqüències d’aquesta política migratòria són prou tràgiques com per a demandar a les institucions de la UE i dels Estats membres per crims contra la humanitat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.

La incoherència i crueltat de la política migratòria espanyola queda en evidència quan Espanya (junt amb Itàlia, Grècia i Malta) mostra el seu rebuig al nou Pacte per la migració i asil de la UE, que carrega sobre els països del sud la contenció de la migració a Europa, però en canvi aplica exactament aquesta mateixa política en territori nacional encapsulant les Illes Canàries per evitar que les persones migrades puguin arribar a la Península.

Durant els darrers mesos els drets humans i la legalitat espanyola han estat escandalosament vulnerats al port d’Arguineguín, on han arribat a conviure més de 2600 persones retingudes per la policia, dormint al ras durant setmanes (excedint de llarg les 72h legals i arribant a les setmanes d’estada al campament), en condicions higièniques deplorables, sense assistència jurídica i sense informació per demanar asil. Desenes de milers de persones han estat tractades com a delinqüents sense ser-ho.

Només la pròpia incapacitat logística del Ministeri de l’Interior per gestionar una situació que va resultar prou catastròfica com per atraure l’atenció mediàtica internacional, ha permès desmantellar el campament d’Arguineguín i facilitar que les persones amb passaport i recursos econòmics puguin intentar sortir de les illes. La resta queden retingudes al camp de Barranco Seco o a d’altres instal·lacions, a l’espera, la majoria, de ser deportades.

Moltes de les situacions de les que fugen aquestes persones són conseqüència directa dels interessos geopolítics occidentals, del passat colonial dels països europeus o del neocolonialisme econòmic, però ni els governs de Catalunya, ni l’espanyol, ni la Comissió Europea estan prioritzant el treball de les solucions a les greus problemàtiques socials en origen.

A l’Estat espanyol, les rígides i inhumanes polítiques migratòries dirigides pel ministre Grande-Marlaska en descoordinació total amb els i les ministres que l’acompanyen, ha portat a aquesta situació de crisi humanitària. Afortunadament, l’oferiment de places d’acollida per part d'Ajuntaments com el de Barcelona contrasta amb aquesta política inhumana i insolidària.

El nou Pacte per la migració i asil de la UE agreuja encara més la vulneració dels Drets Humans dels migrants, doncs suposa fomentar les polítiques de contenció extraterritorial i deportació massiva en calent, mitjançant grans centres de detenció a les illes, fora del continent europeu, per procedir a les deportacions massives gràcies als pactes signats amb països receptors que menyspreen els DDHH. D’aquesta manera, només una petita part dels migrants tindrà dret a protecció internacional. La crisi d’Arguineguín ha estat un laboratori on posar a prova aquestes polítiques d’exclusió que ens ha d’avergonyir com a persones i països defensors dels drets humans.

Davant de la situació actual, exigim a l’Estat espanyol i a la Unió Europea que facin un gir radical en les seves polítiques migratòries per posar al centre a les persones, els seus drets i la seva dignitat. També demanem al Govern de la Generalitat de Catalunya que prengui l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona i faci servir també el seus recursos per oferir programes de refugis a les persones migrades que en aquests moments es troben en un greu risc d’exclusió. És hora d’una política d’acollida correspontzabilitzada entre Administracions i capgirar la lògica de l’exclusió per la del suport social a l’alçada del segle XXI. No podem deixar soles a les persones ni a les Illes Canàries. Només així, podrem afirmar que vivim en societats obertes, lliures i democràtiques. En societats per a tots i totes, on l’extrema dreta i l’odi no hi tenen lloc.