Dijous, 28 maig, 2020

Vindicació de les emocions

Hem passat del nostre dia a dia habitual, amb el nostre control de la situació habitual, a un terreny totalment desconegut. Ningú ens havia preparat per això. Hem socialitzat de manera que expressar les emocions, especialment les “negatives”, és signe de feblesa i ara que no tot està bé, no sabem si tot anirà bé i no passa res, hem d’escoltar-nos, aturar-nos i mirar cap endins

Dimarts 12 de maig, 19h de la tarda, a punt de fer 2 mesos de confinament, tercera videoreunió consecutiva del dia, trobada amb dones de diferents entitats; una d’elles parla de la situació mental i emocional de les professionals que donen suport directe a famílies, dones supervivents de violències, persones en situació de pobresa i tanco la meva càmera. Em poso a plorar, les llàgrimes cauen, sense força, sense energia, però sense pausa…Per què tanques la càmera?, em qüestiono a mi mateixa, és pel teu rol dins aquesta reunió? És per què mostrar sentiments és vist com una qüestió de feblesa?

Si aquesta reunió és de les més fàcils on pots mostrar-te, si qui ha parlat et coneix perfectament i has intercanviat sentiments durant tots aquests dies, si vols fer de l’emoció normalitat i reivindicació. Obro la càmera, demano disculpes per haver-la tancat, reconec estar plorant, se’m trenca la veu i cedeixo la paraula.

Això va passar fa uns dies, però pot passar en qualsevol moment i penso que especialment en aquests mesos d’incertesa. Hem passat del nostre dia a dia habitual, amb els nostres problemes habituals, amb les nostres alegries habituals, amb el nostre control de la situació habitual, a un terreny totalment desconegut. Ningú ens havia preparat per això, ni les persones que hem fet teràpia durant anys estàvem preparades mentalment per això.

El sistema ens ha socialitzat de manera que expressar les emocions, especialment les considerades “negatives”, és signe de feblesa; els rols de gènere ens travessen i la gestió de les emocions és totalment impregnada d’aquesta qüestió, diuen que els nois no ploren però les noies, públicament i sense ser qüestionada la seva vàlua, tampoc. Mostrar emocions correspon a allò privat i fer-ho en públic és trencar el paradigma.

Els rols de gènere ens travessen i la gestió de les emocions n’és impregnada; diuen que els nois no ploren però les noies, públicament i sense ser qüestionada la seva vàlua, tampoc. Les emocions són privades i mostrar-les en públic trenca el paradigma

Tancades en quatre parets durant dies, moltes de nosaltres no hem deixat de treballar, algunes no hem sortit en setmanes ni per anar a comprar, altres han hagut de compaginar el teletreball amb les criatures, amb la incertesa econòmica, amb la gestió del dol, amb la malaltia pròpia o aliena, amb els nostres familiars al cap, com estaran? Quan fem les videotrucades i diuen estar bé, ho estan de debò? El món “de fora” s’ha aturat, però el nostres subsistemes no sempre han pogut fer-ho en el mateix sentit. Al final hi ha un xoc inevitable, de fet, si no l’hem sentit potser ha estat per evitació, per supervivència, per no voler o poder aturar-nos.

La nostra ment tampoc està preparada per aquesta situació, s’ajunta el dia amb la nit, els dies laborables i els festius passen sense diferència, temes que no estaven resolts reapareixen, temes nous fan la seva estrena i nosaltres seguim fent, no permetent-nos sentir ni sentir-nos. Ara no tot està bé, no sabem si tot anirà bé i no passa res, hem d’escoltar-nos, aturar-nos i mirar cap endins. Què ens està passant?

Doncs que estem en un món desconegut amb les eines adquirides en una altra realitat, és com si d’un dia per l’altre ens haguessin deixat enmig d’un lloc llunyà, sense conèixer l’idioma ni codis culturals i haguéssim de fer com si res. Simplement no funciona, el que teníem com a cert ja no ho és, la nostra manera de relacionar-nos ja no serveix, els nostres hàbits diaris no poden ser com eren i, perdoneu que em contradigui, sí passa, i tant que passa!

Ens enfrontem a un munt de reptes incerts, a tots els nostres nivells, sistemes i subsistemes. Per a molts de nosaltres, la nostra ment pot ser la nostra pitjor enemiga però també la nostra millor amiga, ens està preparant i avisant, encara no sabem molt bé per a què, potser això és el correcte, potser hem de tornar a teràpia per abordar aquesta nova ansietat, potser hem de replantejar-nos que l’antiga normalitat tampoc era tan meravellosa, potser hem de tornar a posar de manifest la importància del món emocional, de la salut mental i la necessitat de parlar-ne.
Com esteu?