Diumenge, 24 abril, 2022

Per unes altres polítiques de seguretat

Malgrat que sovint s’acusa les esquerres de no tenir model policial propi, potser el que ens falta és una proposta més àmplia: un model de seguretat pública progressista.

Arran de l’assassinat de George Floyd a les mans de la policia a Minneapolis l’any 2020, va créixer el moviment internacional Black Lives Matter contra la violència policial, que reivindicava i proposava qüestions com el desfinançament dels cossos policials o directament la seva abolició.

El racisme institucional, lluny de manifestar-se exclusivament en casos com els de George Floyd, Breonna Taylor o Jacob Blake, expressa el seu caràcter estructural a través de dades tan significatives com les que planteja Alex S. Vitale a La fi del control policial: als Estats Units, els joves afrodescendents tenen fins a un 21% més de probabilitats de morir a les mans de la policia que els joves blancs. En aquest context, els abordaments clàssics des de les esquerres de la qüestió policial han tornat a ressorgir de bracet de la crítica a les seves limitacions, tant pel que fa a les opcions més reformistes com pel que fa a les abolicionistes. 

Els abordaments des de les esquerres de la qüestió policial han ressorgit de bracet de la crítica a les seves limitacions

En contraposició amb posicions que aborden la qüestió policial des d’una perspectiva abolicionista, hi ha les aproximacions reformistes que se sustenten en tres eixos principals: formació, diversitat i proximitat, amb l’afegit de polítiques de transparència i d’establiment de mecanismes de control i de rendibilitat de comptes. El mantra que les esquerres no tenen proposta pel que fa al model policial es contraposa sovint amb aquests exemples, que treballen el triangle funcions-organització-cultura com a base de l’estructura policial. Alhora, tot això s’emmarca en un discurs que té com a epicentre la seguretat humana, que situa la ciutadania i els drets humans al centre –en comptes de l’Estat–, així com la prevenció i la coproducció de política pública amb actors que vagin més enllà dels policials, com poden ser els de l’àmbit de l’educació social, els de serveis municipals com l’urbanisme o els mateixos veïns i veïnes.

Vitale, però, adverteix del poc impacte que tenen aquests tipus de polítiques en un canvi de model policial, basant-se en dades de diversos estudis centrats en l’avaluació de la qüestió. A tall d’exemple, explica que l’excés de l’ús de la força generalment es concentra en un petit grup d’agents que es poden categoritzar com a homes joves que treballen en zones de criminalitat més elevada.

Aquest exemple revelaria la poca relació que té l’ús excessiu de la força amb l’origen ètnic dels mateixos agents, i contradiria la idea que uns cossos policials més diversos farien un ús de la força menys excessiu. Aquesta afirmació també la sosté l’activista trans i professor de Dret a la Universitat de Seattle, Dean Spade, a una entrevista a CTXT. En canvi, revelaria que, segurament, té més a veure amb l’existència de mecanismes de responsabilització molt febles i amb una cultura masclista premiada. El que també desvelaria és una relació causal amb l’estructura del sistema policial actual i amb una perspectiva que només aborda el model policial i no el model de seguretat pública en un sentit més ampli.

A Metropolice. Seguretat i policia en la ciutat neoliberal es recullen els quatre marcs discursius principals que, des de les esquerres, a l’Estat espanyol i des de fa dues dècades aborden la reforma del model policial i el creixent procés de securitització general. En primer lloc, el discurs que contraposa els drets i les llibertats amb un punitivisme a l’alça. Un exemple de política pública que s’emmarca dins d’aquest discurs seria el que planteja el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia: mecanismes de control dels cossos policials, interns i externs, que siguin eficients, eficaços i transparents. Un dels objectius d’aquests mecanismes és lluitar contra la impunitat i que no sigui tan fàcil com ara acumular casos en què una persona que denuncia abusos policials estigui denunciada també al seu torn pels mateixos cossos policials en qüestió per desobediència, resistència o atemptat a l’autoritat.

CONTINUA LLEGINT AQUÍ