#365DiesEnComu

Un aniversari intens. I més que vindran

Taules de rendició de comptes, parades dels grups de barri, concerts i intervencions marquen el primer any de Barcelona en Comú a l'Ajuntament

Dissabte al vespre al parc de l’Estació del Nord. La música de Marinah fa alçar la gent de Barcelona en Comú. Al carrer fa fred, però no a dins del parc. La gent salta, crida, s’exhibeix. Les rialles i bromes són habituals. Les jaquetes volen o queden curosament arraconades perquè, efectivament, fa caloret. Barcelona és nom de dona, recorda qui liderà Ojos de Brujo. I així ho canten dones i homes que, després d’haver passat un dia ben intens de taules de rendició de comptes i discursos, tenen ganes d’alliberar tensions. De desfogar-se. De celebrar, al cap i a la fi, que Barcelona En Comú porta ja un any a l’Ajuntament.

Ha estat la millor manera de culminar un dia intens –i, també cal dir-ho, prou calorós–, que començava al matí amb quatre taules de debat: una pels drets socials. Una altra per l’economia del bé comú. Una tercera per la democràcia oberta. I l'última, sobre com fer que la ciutat sigui un lloc al servei de la vida, no contra ella. Tot això, al mateix temps que grups de barri, comissions i En Comú Podem fan seu el parc amb les seves pròpies tendes. Mentrestant, mares i pares porten els infants a una ludoteca muntada ad hoc: Activitat política i cures s’han de poder conciliar.

Els debats a cada una de les taules són un reflex de l’any viscut: governar la ciutat més gran de Catalunya no és senzill. I menys encara si es plantegen objectius com reforçar uns serveis socials desbordats. Atacar el vincle entre desigualtat i salut. Enfortir l’economia social i cooperativa. Governar el turisme per tal que els seus fruïts beneficiïn a totes. Feminitzar la política. Assegurar l’ús social de l’espai públic. Governar la societat amb la societat civil, amb la gent. Un ingent llistat de temes que interessen a la gent, i això es nota a cada un dels debats: desenes de persones escolten, interpel·len, participen.

Al cap d’una estona, les taules deixen pas a la rendició de comptes d’Ada Colau. Fa un sol impotent, estiuenc, però això no impedeix que centenars de persones ocupin les cadires del centre del parc per escoltar l’alcaldessa. Diaris, samarretes o paraigües fan la funció de para-sol. I és que al cap d’unes hores no serà estrany veure gent amb cares més vermelles de l’habitual. La setmana, d’alguna manera, ha estat un reflex de les dificultats i contradiccions de governar la ciutat –el conflicte del Banc Expropiat és un exemple– i l’Ada no s’amaga de reconèixer-ho. Però els arbres no han d’impedir veure el bosc. Ni els avenços assolits, com les trobades dels barris amb l’alcaldessa, el Pla de Barris, o les Ciutats Refugi. Canvis que, poc a poc, esdevenen realitats, tot i estar en minoria. Per què? En bona mesura, perquè la força de BComú resideix en la gent. Persones exigents que reclamen un Ajuntament més democràtic, més obert a la ciutadania. La gent, empoderada, és com el futur. Imparable i inevitable.

S’acaben les taules de debat. L’estómac comença a fer el seu run run particular, i les racions de paella desapareixen amb rapidesa sota els arbres del parc. Com també ho fa la cervesa artesana que, tot s’ha de dir, va bé per passar la calor. La gespa convida a passar l’estona, i més d’una família decideix que serà un bon lloc on fer la becaina, un cop acabat l’àpat. L’interludi dura poc, però, perquè ben aviat s’organitzen noves activitats: a una banda del parc un espectacle de pallassos i mims atrau l’atenció dels infants. A l’altra, la gent d’internacional organitza una reunió a l’aire lliure.  Entremig, algú compra samarretes com a souvenir del dia.

Arriba la (penúltima) traca, abans que el concert de Marinah faci de cirereta del pastís: Gerardo Pisarello, Xavier Domènech i Ada Colau es dirigeixen a centenars de persones. Tot això, amenitzat per la música de Pau Vallvé i Maria Arnal. I per dos vídeos de felicitació: el primer recull les felicitacions de gent com Kichi, Xulio Ferreiro, Manuela Carmena o Pablo Iglesias. L’altre és un homenatge als nervis i l’emoció d’aquella nit electoral que canvià la història de la ciutat. Com no podia ser d’altra manera, el vídeo recorda que fou Xavier Trias qui va informar Ada Colau de que havia guanyat les eleccions, en trucar per felicitar-la. Tampoc falten convidats especials, com Baki, membre de Nuit Debout. Entusiasmat, connecta les mobilitzacions de París amb la lluita de Barcelona. Les circumstàncies concretes de cada procés poden ser diferents, però els punts en comú són essencials: la gent s’alça contra l’austeritat, i dona esperança a una Europa. Amb paraules com aquestes, no és estrany que la intervenció de Baki acabi entre crits de ¡Sí se Puede!

El Gerardo, el Xavier i l’ Ada deixin les seves prioritats clares. Tot i els atacs provinents de l’establishment polític, Barcelona i els Ajuntaments del canvi han arribat per quedar-se. Aturant desnonaments, revertint les retallades als serveis socials. Treballant per canviar les clàusules de contractació social, oposant-se al TTIP. Demostrant, pas a pas, que hi ha una altra manera de fer política. Ciutats que no es troben soles en la lluita sinó que, juntes, donen veu a la gent que abans no en tenia, i planten cara al desordre provocat per governs austeritaris com el de Mariano Rajoy. Una resposta que, amb el temps i la pràctica, ha esdevingut més forta. Tant, que ja rep els atacs dels quals no volien que res canviés. D’aquells que abans se’n reien. El problema, però, és que aquesta reacció arriba tard. I el 26-J algunes coses poden canviar.

Per veure totes les imatges de la jornada, visita l'àlbum de FlickR.