Dimecres, 9 març, 2022

Renda Bàsica i comunitat

La incertesa que caracteritza el nostre temps pot comportar una dissolució de l’enllaç social, obrint la porta a la resignació o la indiferència davant de la vulneració de drets i la desigualtat. La proposta d‟una renda bàsica possibilita cert grau d‟autonomia i permet un espai per a les eleccions. Aquest és un efecte a la subjectivitat. Però també genera efectes a la comunitat, en la mesura que constitueix un missatge clar: rebre una renda per existir, des d’un profund reconeixement als qui som.

El segle XXI es caracteritza per la velocitat, gairebé vertiginosa, dels diferents esdeveniments que ens acompanyen. Els canvis se succeeixen ràpidament i ens obliguen a un esforç d’adaptació constant, en un context que es caracteritza per l’aparent sobreinformació, sovint contradictòria i de vegades directament falsa. Aquesta infoxicació genera diversos efectes que oscil·len entre la desafecció i la manca de confiança i l’angoixa. És difícil llegir “la realitat” amb la sensació d’incertesa que això ens provoca. D’una banda, tenim la sensació d’estar enfrontant perills i riscs de manera permanent; de l’altra, sembla complicat situar la veracitat de les informacions que rebem. Discursos centrats en la por que no deixen espai a una reflexió serena. Fake news que introdueixen la permanent sospita i la desconfiança, envers les institucions, envers els altres. Un inquietant substrat per l’ individualisme. I pels discursos d’odi. Més que líquida, societat gasosa. Entre tanta efervescència és gairebé impossible trobar l’equilibri, des de la seva subjectivitat i també com a comunitat.

Certament estem vivint situacions altament complexes, com tota la situació viscuda amb la irrupció de la pandèmia generada per la COVID-19 o la que ocupa la nostra actualitat mentre sescriu aquest article, la guerra a Ucraïna. Qualsevol d’aquestes dues situacions haguessin estat anys enrere impensables. Ni un virus que comportaria la interrupció de part de l?activitat econòmica o restriccions de mobilitat ni tampoc un conflicte bèl·lic que preocupa per les seves possibilitats d’ escalada i que succeeix a Europa, a cinc hores d?avió des de Barcelona, ​​més de 25 anys després de la guerra de Bòsnia. Just quan comencem a treure’ns la màscara a l’espai públic se’ns glaça el somriure.

En un context més proper, veiem també indicadors preocupants quant a pobresa i desigualtat. Diversos informes realitzats darrerament mostren dades poc esperançadores. De nou, la recuperació econòmica no arriba a totes les persones. L?informe sobre pobresa a Espanya d’EAPN denuncia l’ increment de la privació material severa que passa del 4,7% al 7%. Per la seva banda, Càritas i la Fundació FOESSA assenyalen algunes qüestions que entenem són molt rellevants com l’augment de la precarietat, la desconnexió digital, la bretxa de gènere i la exclusió flagrant que pateixen les persones migrades en situació d’irregularitat administrativa , per citar-ne algunes de les més destacables del document Evolució de la cohesió social i conseqüències de la Covid-19 a Espanya, presentat el passat 18 de gener, a Catalunya, el darrer Insocat d’ECAS, Entitats Catalanes d’Acció Social, xifra en un 26,3% la població que es troba en risc de pobresa i/o exclusió. En clau metropolitana, l’estudi sobre vulnerabilitat urbana de l’Institut d’estudis regionals i metropolitans de Barcelona, ​​IERMB, reivindica la necessitat d’abordar la desigualtat en l’àmbit urbà atenent la seva persistència, complexitat i concentració. I pel que fa a Barcelona, ​​el balanç d’activitat dels serveis socials durant l’any 2021 comptabilitzava en 97.531 les persones ateses i donava compte dels 41,3 milions d’euros dirigits a ajuts d’emergència posant en relleu punts de coincidència amb els informes anteriors. Un 63% eren dones.

És evident que l’arribada de l’ingrés mínim vital o la implementació de la renda garantida no han introduït els canvis que esperàvem almenys fins ara. Pel que fa al primer, l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials denunciava el mes de febrer passat que la seva cobertura assolia només un 35,8% de les persones beneficiàries previstes. Per tant, només un 9,3% de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa a Espanya hi tenen accés. Pel que fa a la renda garantida, la Mesa del Tercer Sector afirma que aquesta només arriba a un 20% de les persones en situació de pobresa severa a Catalunya.

Aquesta combinació d’elements pel que fa al context, des d’una mirada global i també des d’un entorn proper, ens pot abocar a una certa dissolució del vincle social, a la indiferència, a la resignació. O no. O ens pot interpel·lar i convertir-nos en l’impuls necessari per a la generació de polítiques socials valentes, molt especialment quant a garantia d’ingressos, habitatge i acolliment de persones migrades. I per la construcció de comunitat, des d´una perspectiva de drets, per una societat més justa.

I des d’aquesta perspectiva encara pren més sentit implementar una renda bàsica. I pot ser un bon exemple de com obrir debats que ens permetin arribar a consensos que transformin. Són moltes les persones que han canviat el seu posicionament i cada vegada són més les veus que donen suport a la mesura. Des del Financial Times al Papa o el vicepresident del Banc Central Europeu, les diverses adhesions posen en relleu la necessitat de repensar com ens organitzem, situant la possibilitat d’elecció que possibilita la renda bàsica al centre d’altres propostes. Evidentment sense caure al parany d’aprimar-se les febles estructures de l’estat de benestar.

I és també un exemple de com generar vincle social i com tenir cura dels altres. Percebre un ingrés per existir és un missatge clar de la pròpia comunitat, des del reconeixement a la particularitat que cadascuna de nosaltres representa. I és també un missatge sobre com volem definir la nostra identitat i la nostra existència, que la volem més lliure.