Dilluns, 28 juny, 2021

Renda bàsica en la terra nòmada

Replantejar la nostra relació amb el medi ambient, amb la comunitat i amb nosaltres mateixos només és possible des d’un marc de llibertat. En un context de precarietat on la implementació de prestacions condicionades com la renda garantida o l’ingrés mínim han evidenciat les seves dificultats, és necessari avançar en la implementació de la renda bàsica. El seu caràcter universal no només ens allunya del control i l’estigma sinó que a més ens permet situar la proposta en l’esfera dels drets, possibilitant el disseny d’un projecte vital.

El passat mes de setembre s’estrenava Nomadland, una pel·lícula que ha rebut diversos premis i que retrata la vida d’un conjunt de persones que han fet del nomadisme el seu estil de vida. El film, basat en el llibre de no-ficció de Jessica Bruder, ens presenta una sèrie de personatges amb la característica que la major part d’ells no estan interpretant cap paper sinó la seva pròpia història. Durant hora i mitja de metratge, ens apropem a les seves existències i de la seva mà dibuixem interrogants sobre la naturalesa de la nostra existència, la vida en comunitat, el sentit de tot plegat. El rerefons conté una dimensió ètica que possiblement ha connectat amb la major part del públic i explica el reconeixement rebut.

Entre tots aquests personatges destaca òbviament Fern, la protagonista, en aquest cas de ficció, i també Bob Wells, considerat un dels pioners en aquest estil de vida. La seva història ens parla d’una persona que s’enfronta a una pèrdua de la seva capacitat econòmica i que no pot continuar pagant el lloguer del seu apartament. Provarà primer una tenda de campanya i posteriorment decidirà viure en una furgoneta i d’aquesta solució provisional i no volguda en primera instància sorgirà tota una reivindicació d’un altre estil de vida. D’aquest punt d’inflexió i de construcció de sentit davant d’una situació crítica neix també la necessitat de comunicar-se amb els altres, generant un portal d’internet i promovent trobades anuals a Arizona per intercanviar coneixements i experiència i ajudar altres persones que es troben en la mateixa situació i que aparentment opten per un canvi en el seu estil de vida.

Ara bé, la força de la pel·lícula, la reivindicació d’una manera diferent d’entendre la nostra vida i la nostra llibertat, corre el risc d’edulcorar tots aquells factors que incideixen de manera salvatge en aquesta i que ens permeten qüestionar l’elecció com un acte fruit de la lliure voluntat. I és que Nomadland planteja qüestions molt interessants que possiblement pivoten al voltant de la noció de llibertat i apunten a la necessitat de reflexionar sobre si allò que fem és realment allò que voldríem, si hem pogut fer realitat alguns dels nostres somnis i a quins renunciaríem en moments crítics de la nostra vida, com ara quan una de les protagonistes s’enfronta a una malaltia terminal i decideix fer un viatge postergat fins aquell moment. I aquí, i en les relacions que s’estableixen, profundament lliures, rau la força narrativa de la pel·lícula. Força que s’esvaeix i passa de puntetes pel que fa a la denúncia d’un sistema que apareix retratat, gairebé com una música de fons, però sobre el que es troba a faltar una visió més crítica, de naturalesa política. El risc és creure’ns, des d’una mirada que podem titllar de romàntica, que aquest estil de vida neix només de la convicció. La fotografia, preciosa, emmarcada en un paisatge de muntanyes i de naturalesa impressionant, també ens pot despistar permetent que la reflexió sobre els valors i la reivindicació d’una existència més senzilla i autèntica comporti una pèrdua pel que fa a la reivindicació d’un model social més just.

La precarietat laboral i la manca de protecció social en moments com la irrupció de la malaltia o la jubilació, les condicions de treball en els centres d’Amazon, l’expulsió i desarrelament que pateixen les persones que viuen en pobles generats per empreses que deixen d’existir quan l’empresa tanca i esdevenen ciutats fantasma. Les pèrdues. La sensació d’instrumentalització que travessa la pel·lícula, però no acaba de desenvolupar-se: les persones com a mitjà, tenir un lloc mentre ets útil en termes de suposada productivitat, l’exclusió quan aquesta cau.

Més enllà de les intencionalitats explícites i declarades de la directora del film, si no caiem en el parany tan en voga en els nostres dies de fer de la pobresa quelcom gairebé cool, Nomadland és un bon retrat d’època. I malgrat que Dakota del Sud o Nebraska semblen llunyans, les vivències que ens mostra són ben properes. Ho eren abans de viure una pandèmia, ho són encara més avui.

Els efectes que hem viscut a conseqüència de la irrupció del virus i de les mesures preses per a la seva contenció han posat en relleu que el sistema de protecció social que teníem era molt feble i que les condicions de vida precàries de moltes persones no podien sostenir una situació sobrevinguda que comportés la pèrdua d’ingressos. I no ha estat només la impossibilitat d’afrontar la situació, també és la desesperança davant la manca de possibilitats de tornar a construir un projecte vital, malgrat que sigui en precari.

Així, l’informe presentat per Càritas Barcelona el mes passat d’abril sobre l’impacte de la COVID, aporta dades molt preocupants en relació amb les persones que l’entitat acompanya. La feble relació amb el mercat laboral, la manca d’habitatge digne o el nombre de llars sense cap ingrés són algunes de les situacions destacades.

En la mateixa línia, ECAS, Entitats Catalanes d’Acció Social, denuncia en l’INSOCAT de desembre de 2020 com la pandèmia arriba a una societat que no ha recuperat els indicadors socioeconòmics previs a la crisi de 2008. Les mirades qualitatives i quantitatives recollides en l’informe donen compte d’aspectes vinculats a ocupació, habitatge, educació, salut i pobresa per cloure amb un capítol dedicat a la inversió social. En aquest, es posa en relleu la insuficient cobertura de la renda garantida o el baix índex de concessió de l’ingrés mínim vital exposant també la necessitat d’una major harmonització amb les prestacions autonòmiques. Al mateix temps la Taula del Tercer Sector, en una nota de premsa del passat mes de juny, exposa la insuficiència de la cobertura pel que fa a la reducció de la pobresa severa.

És evident doncs que hem d’avançar cap a un altre model i que per fer-ho cal començar a desplegar la implementació de la renda bàsica. El seu caràcter universal desvincularia el debat d’altres consideracions alhora que ens donaria eines per redefinir la nostra existència obrint un marc de possibilitats, des de la llibertat. Podríem dir que constituiria un punt de partida mínim per construir un projecte vital i asseguraria, sempre que no s’utilitzés per aprimar el sistema de protecció social, una millor defensa dels nostres drets. Sense necessitat de plans de treball vinculats o certificacions per pobres, amb un plantejament radicalment diferent del de les prestacions condicionades.

Això seria una altra pel·lícula. I Nomadland també seria una altra pel·lícula. Les reflexions al voltant de l’existència, la necessitat de repensar la nostra relació amb la natura, amb l’entorn i amb la comunitat cobrarien un altre sentit, més possibilitador i també, si em permeten, revolucionari. Llavors, potser sí, algunes eleccions semblarien més articulades des d’una afirmació radical i no tant des de la resistència, valuosa però clarament insuficient.