Reconèixer els treballs de cura; fer una Barcelona més justa

Cal una aposta ferma de les administracions per universalitzar els serveis de cura i per afavorir una distribució igualitària de les tasques de la llar entre les persones que la integren

Article de Gerardo Pisarello i Laura Pérez, Primer tinent d’alcaldia y regidora de Feminismes i LGTBI

Publicat a Catalunya Plural el 25/06/2017. Llegeix l'article original

Totes les persones necessitem que ens cuidin al llarg de la vida i cuidarem a persones pròximes del nostre entorn. L'essència de la cura és la fragilitat que totes les persones evidenciem en moments de malaltia, de dependència, en determinades circumstàncies del cicle vital. I, és clar, algú altre ens cuida. Majoritàriament les famílies i, específicament, les dones. Aquest repartiment desigual de les cures, una tasca sovint mancada de reconeixement simbòlic o econòmic, és una de les causes més grans de les desigualtats existents entre dones i homes. Les conseqüències: pitjor posició al mercat laboral, efectes negatius sobre la salut i una absoluta desprotecció en la jubilació i la vellesa.

A l’economia actual existeix una dicotomia que divideix el món del treball entre el productiu i el reproductiu, i es nega allò que la cura aporta a la societat i la riquesa que genera per a l’economia mundial. Si fos reconeguda, si es comptés el seu valor com ja s’ha fet en alguns països, les xifres del PIB dels estats europeus es multiplicarien i assolirien, com a mínim, una quarta part més del seu volum actual. Però les polítiques del benestar, sobretot al sud d’Europa, van girar al voltant del treball productiu, deixant al marge tots els elements propis del treball reproductiu, i ignorant, per tant, tot allò relacionat amb la reproducció i la cura de la vida.

Cal replantejar aquest disseny. Si treballar és rebre una remuneració en contraprestació a unes activitats fetes en un temps determinat, la major part de la cura que rebem a diari, en efecte, en queda fora. Però si treballar és crear valor social, la cura no és només una feina: és l’activitat que més riquesa genera i que, al seu torn, necessita un volum de temps de dedicació alt. Justament per la seva importància en la sostenibilitat de la vida, aquesta ha de ser una responsabilitat compartida, amb un pes important de les administracions.

Cal que incidim en els diversos nivells administratius per equiparar permisos de paternitat o maternitat, modificar els convenis laborals, dotar de més recursos la llei de dependència, que ha patit greus retallades, reduir els riscos laborals de les treballadores en el sector de la neteja i la cura, exigir l’adopció del conveni de l’OIT o els canvis pertinents en la llei d’estrangeria, promoure un conveni d’àmbit català dels serveis a les persones, diagnosticar la situació del règim d’internes... accions que no depenen, només, dels ens locals però en què contribuirem amb entitats i col·lectius que fa anys que ho reivindiquen.

Com a govern de Barcelona volem superar el marc fallit de la dependència i estem proposant mesures per potenciar les iniciatives comunitàries en l’àmbit de la cura, a través de fórmules alternatives d’habitatge amb serveis, d’habitatge compartit, amb un reforç pressupostari important per a programes d’atenció a gent gran sense xarxa relacional o espais de trobada de persones cuidadores.

Treballarem, també, per ampliar la cobertura i resposta de l’Ajuntament, amb la creació d’un espai d’informació i recursos per a la cura, dirigit a les treballadores del sector i també a les persones i famílies que requereixen cures, ampliant el nombre d’escoles bressol i espais familiars o creant una borsa d’hores de cangur per a persones en processos d’inserció laboral.

I encara quedarà molt per fer perquè són moltes les necessitats de cura que requereixen respostes a les nostres ciutats. Per fer aquest camí, però, cal una aposta ferma de les administracions per universalitzar els serveis de cura i per afavorir una distribució igualitària de les tasques de la llar entre les persones que la integren. Hem de fer un esforç per posar la cura de les persones al centre de l’economia, entenent economia com a activitat humana que genera valor social, i no només valor de mercat. I per això és necessari contribuir a treure la cura de la reclusió i la invisibilització històricament patida en l’àmbit familiar, a deslligar-la de la idea que és una responsabilitat pròpia de les dones, i construir-la com un fenomen objecte d’intervenció pública i d’acció social i econòmica.