Dimarts, 20 octubre, 2020

Pel tancament dels CIE, ara més que mai

Els projectes de vida de les persones migrades pengen del fil invisible però ferm i absolutament destructiu que representen les deportacions i tots els mecanismes i engranatges que les sostenen. La violència i el racisme institucional de la Llei d’Estrangeria tenen un impacte directe i material en centenars de milers de projectes de vida i que com a tals s’han d’eradicar i fer desaparèixer si volem ser capaces de parlar i sobretot de viure en societats obertes, democràtiques i lliures que només podem construir entre totes i tots.

En les darreres setmanes els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) han tornat a aparèixer amb força després d’estar tancats durant els últims mesos a causa de la pandèmia per la COVID-19. El CIE de Barcelona va tornar a obrir el passat 6 d’octubre on hi van ingressar més de 81 persones provinents de Mallorca que hi havien arribat amb pastera. Tot i que la reactivació dels CIE va ser denunciada per més de 130 entitats de tot l’Estat i pels Ajuntaments de Barcelona i València per xocar frontalment amb els mínims a nivell de salut, de dignitat i de respecte dels drets humans davant la situació per la COVID-19 en la que ens trobem, el Ministerio del Interior va fer oïdes sordes i els va obrir igualment. Tres dies més tard de l’ingrés d’aquestes 81 persones al CIE de Zona Franca es va detectar el primer positiu per COVID-19 que va estar en contacte amb més de 35 persones amb les que compartia mòdul. Els col·lectius antiracistes de Barcelona i el mateix Ajuntament van tornar a exigir el tancament del CIE davant aquesta situació tan greu però fins a la data no hi ha hagut cap canvi i les persones internes segueixen convivint en un centre on és impossible garantir les mesures sanitàries adequades davant el context actual.

Mentrestant, el Tribunal de Justícia de la UE emetia una sentència en la que examina la compatibilitat de la Llei d’Estrangeria amb la normativa europea actual en matèria de deportacions. La sentència conclou que són perfectament compatibles, ja que mentre que la Directiva europea de retorn planteja l’expulsió del territori i la sanció com a alternatives intercanviables davant el fet que una persona es trobi en situació administrativa irregular, la Llei d’Estrangeria planteja l’expulsió com a mesura d’última ràtio i només justificada per circumstàncies agreujants – i per tant la multa com a primera opció en la seva absència. Una multa que tot i considerar-se una mesura més proporcional que no una expulsió – que va de la mà d’una prohibició de retorn al territori durant cinc anys – no deixa de ser una peça més de l’engranatge de la violència institucional que representa la Llei d’Estrangeria cap a les persones migrades a l’Estat espanyol. Una violència refermada pels tribunals de justícia estatals i autonòmics que han fet sempre una interpretació restrictiva de la Llei d’Estrangeria, dictaminant pràcticament sempre l’expulsió, havent-hi circumstàncies agreujants o no. L’anomenada sentència de Luxemburg ha sigut celebrada per entitats de defensa dels drets humans com a punt d’inflexió davant la desproporcionalitat de la violència institucional dirigida cap a les persones migrades a l’Estat. Una celebració agredolça tot i així, ja que la sentència al que finalment està apuntant és a què durant vint anys a Espanya no s’ha estat complint la llei, durant els quals i per aquest motiu centenars de milers de vides s’han vist truncades. Una celebració agredolça perquè és un pas però ni de lluny el suficient.

Perquè si al context actual de pandèmia i a la sentència de Luxemburg li afegim que la gran majoria de les persones que són internades als CIE finalment no són expulsades, apareix amb gran i contundent claredat l’exigència ja històrica arreu de l’Estat del tancament de tots els CIE. Els CIE, tal com s’ha recordat en reiterades ocasions des de l’Estat, són els centres que tenen com a objectiu internar a les persones que es troben en situació irregular com a mesura cautelar destinada a garantir la seva expulsió. Si els CIE han tornat a aparèixer des de fa poques setmanes, ho han fet demostrant de manera eixordadora que són centres absolutament anacrònics i contraris respecte als drets humans.

Les deportacions, com els CIE, tal com indica el recent informe publicat per Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans, es poden considerar com una “política ideològica, selectiva i discrecional que justifica el control constant de la població migrada”. Fa pocs dies, a un mitjà de comunicació s’explicava l’experiència que va viure el Rigoberto, de 19 anys, que mentre estava a la porta del lloc on treballa, els Mossos d’Esquadra li van demanar la documentació i en no tenir-la per estar en situació administrativa irregular li van obrir un expedient d’expulsió. Des de SOS Racisme fa anys que denuncien com a pràctica il·legal les identificacions per perfil racial que duen a terme els cossos policials que, com amb l’exemple del Rigoberto, demanen la documentació sense tenir cap mena d’indici que la persona estigui cometent un delicte. Els projectes de vida de les persones migrades pengen del fil invisible però ferm i absolutament destructiu que representen les deportacions i tots els mecanismes i engranatges que les sostenen. La violència i el racisme institucional de la Llei d’Estrangeria tenen un impacte directe i material en centenars de milers de projectes de vida i que com a tals s’han d’erradicar i fer desaparèixer si volem ser capaces de parlar i sobretot de viure en societats obertes, democràtiques i lliures que només podem construir entre totes i tots.