Dimecres, 19 maig, 2021

Oportunitat perduda

La incapacitat d’arribar a acords entre partits d’esquerres és la constatació d’un fracàs històric de les forces progressistes a Catalunya en posar-se d’acord per un nou model de país que permeti emancipar la política catalana de la paràlisi i la sensació de lenta decadència en la qual ens trobem actualment.

Als darrers anys, la política catalana ens ha acostumat als girs de guió, canvis de rumb, cops de timó, i passos endavant, enrere i al costat, fruit de les improvisacions i les (males) decisions precipitades. Si l’acord de govern que han presentat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Junts, i que probablement comptarà amb el suport de la Candidatura de Unitat Popular (CUP) es manté i abans del 26 de maig el Parlament investirà President de la Generalitat Pere Aragonès. Tenint en compte la correlació de forces, aquest escenari de perpetuació d’una fórmula que s’ha demostrat esgotada e incapaç, només pot ser llegit com una derrota col·lectiva de les forces progressistes catalanes. L’eterna qüestió de la divisió de les esquerres sobrevola la política catalana, orfe de referents progressistes al Govern de la Generalitat, a excepció dels governs tripartit amb el Partit Socialista de Catalunya (PSC), ERC i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV).

Diu Pere Aragonés que l’acord permetrà un govern republicà. Res més llunyà dels valors republicans que les retallades, les privatitzacions, l’educació concertada, la falta de progressivitat fiscal, l’essencialisme, el nacionalisme excloent i la deshumanització dels adversaris polítics que ha practicat el Govern de la Generalitat durant la darrera dècada. A l’imaginari republicà d’un referent com Pi i Margall, un govern republicà hauria de garantir el gaudi de les diverses tradicions i pertinences, les quals viuen conjuntament sota la premisa de la lliure pertinènça. Sobre com el procés està deformant el concepte de república i l’ideal de societat que hi ha darrera del republicanisme dona per una tesi doctoral. Com deia Julio Anguita, la política és conflicte i passió per millorar les condicions de vida de la gent. Simplificar el republicanisme a una mera forma d’Estat, sobre la qual només cal constituir una suposada unitat d’acció amb forces polítiques que no comparteixen els valors republicans és buidar de contingut l’horitzó republicà que proposen els partits que acaben de firmar un acord de govern.

L’objectiu de l’article no és indagar més en aquesta qüestió, ni senyalar un partit o un altre. Simplement pretén esdevenir una reflexió sobre els motius d’una oportunitat perduda per un govern plenament republicà, progressista, sobiranista, ecologista i feminista, antifeixista i antiracista, en línia amb els anhels de gran part de la societat catalana. En aquest sentit, tenim dos elements a tenir en consideració d’entrada. En primer lloc, tal i com vaig comentar en un article sobre els resultats electorals “El missatge de les urnes“, un dels missatges clars i nítids que van deixar els resultats electorals del 14 de febrer va ser un gir a l’esquerra del centre de gravetat de la política catalana. Amb més de vuitanta diputats de partits d’esquerres, dels quals més de la meita formant part de partits que s’ubiquen a l’esquerra del PSC – ERC, Comus i CUP-, existia la possibilitat de fer el govern més a l’esquerra de tot Europa. Produeix un profund desencís i una sensació d’oportunitat perduda, en un context on la majoria de la societat catalana que s’autodefineix com a progressista i sobiranista que les forces polítiques no hagin sigut capaces de concretar aquest mandat de la ciutadania en un programa de govern. Un segon factor a tenir en consideració la victòria en vots de les opcions independentistes. La majoria en vots i escons que van aconseguir els tres partits favorables a la independència en un context marcat, no ja per la “qüestió nacional” que es deia a l’època l’antiga convergència, sinó pel desig de ruptura a tot preu amb la resta de l’Estat com a raó de ser de la meitat del poble de Catalunya, sembla tenir preeminença i justifica qualsevol presa de posició política.

En aquest sentit, Eugenio Trias, d’entre moltes reflexions lúcides i encara vigents per desxifrar l’ecosistema polític català deia el següent: “dessacralitzar la concepció patriòtica i nacionalista és tasca urgent dels qui vulguin que el pensament polític i social es nodreixi de consciència il·lustrada, moderna i civil”. El procés ha distorsionat les lògiques relacionals entre els partits, difuminant la ideologia entesa com a conjunt d’ideals, principis i doctrines polítiques, econòmiques, socials i culturals plasmades en un programa polític i amb l’objectiu d’instaurar un cert model social, laboral, fiscal, etc. A Catalunya fem servir molt el concepte “projecte de país”. M’atreveixo a dir que si alguna cosa genera consens entre la societat catalana (la del 52% i la de 48%) és que l’absència d’un projecte de país ha estat denominador comú dels partits (independentistes i no independentistes) durant la darrera dècada. La independència com a mitjà és un mètode que pot esdevenir vàlid, necessari i suficient, però com un fi en si mateix, no significa res d’entrada. Portar al conjunt de la ciutadania a un “salt al buit” ha estat probablement un dels fets més irresponsables de la història política de Catalunya.

Una de les causes que “ens han portat fins aquí”, a la reedició d’un pacte de govern que no ha funcionat, és la falta d’una alternativa política al projecte de país o a la idea de país hegemònica, inamovible a l’era democràtica. A dia d’avui, no hi ha un contrapès al cada vegada més marcat nacionalisme populista que practica la dreta catalana amb representació al Parlament, que no és l’única existent, però és la que monopolitza la representació de l’espai ideològic. Una vegada i una altra, els partits d’esquerres es troben subjugats al seu discurs, als seus marcs de pensament, a la seva retòrica i fins i tot la seva indefinició ideològica.

Pocs dies després d’haver-se complert el desè aniversari del 15-M, les forces progressistes necessiten reflexionar i actuar. Reflexionar sobre els seus objectius, la seva raó de ser, la seva utilitat, la sociologia dels seus votants, les seves preocupacions, angoixes i anhels. Reflexionar sobre les raons dels vetos creuats, de la política de trinxeres, de la desconfiança mútua i del desig de derrota de la força veïna amb qui comparteixes tantes lluites dins i fora de les institucions. Quins guanys i pèrdues tenen aquestes pràctiques, a qui beneficien i a qui perjudiquen, més enllà de l’esfera dels partits. Reflexionar sobre la lògica competitiva de la seva relació i les pràctiques capitalistes aplicades a l’acció política com ara la deriva obsessiva de voler ocupar l’espai de l’altre a costa de fer-lo fracassar per tal capitalitzar la decepció dels seus votants.

També cal actuar. Trencant ponts, generant espais de diàleg, buscant elements de consens, trobant les lluites compartides i donant resposta a les necessitats col·lectives. Vivim en una era d’incerteses, però tenim algunes evidències. Sabem que el creixement té un límit, que l’habitatge és un dret, que no hi ha Planeta B, que la política ha de posar les persones al centre, que els serveis públics salven vides, que transició ecològica és inajornable, que la precarització destrueix el teixit productiu i empobreix la majoria, que no es pot especular amb la vida. Vivim en una societat angoixada pel seu futur i desencantada amb el present. Les forces progressistes han de treballar conjuntament per tal d’obrir horitzons d’esperança envers els subjectes que acabem d’esmentar. A Catalunya ens hem convençut, equivocadament, que el procés oferia l’única utopia disponible, una llibertat en forma de República Catalana independent que acabaria amb les disfuncions de l’actual sistema polític i institucional, proveint al conjunt de la ciutadania una millora automàtica de les seves condicions de vida. El catalanisme d’esquerres té el deure de treballar per vestir una alternativa on el centre de l’acció política sigui la gent, el poble entès com el conjunt de la ciutadania, més enllà dels sentiments de pertinença de cadascú. Un programa que permeti liderar l’escenari polític sense tuteles d’una dreta que no té un interès real en canviar les condicions materials de vida de la ciutadania.

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya permetien explorar un escenari on la gestió política s’enfoqués a no deixar ningú enrere, a garantir els drets fonamentals, al blindatge dels serveis públics i a posar les necessitats, les preocupacions i les inquietuds del conjunt de la ciutadania al centre. Les desconfiances, el menyspreu, la crispació, la bel·ligerància i la falta d’una utopia disponible pròpia del progressisme català han impedit la constitució d’una alternativa de govern al servei del poble en la seva globalitat i diversitat. Una oportunitat perduda