Dissabte, 18 abril, 2020

Mis manos: mi capital

“Una divisa brillant, lúcida i simple. Una afirmació d’una contundent senzillesa, molt oportuna en aquell moment”. També ara, en el moment actual. “No és un eslògan: és una afirmació, un relat i un autoretrat a la vegada”. Efectivament, les paraules amb les que Txema Castiella, al seu exquisit llibre ‘Retrat d’un cartell’ (Nous Horitzons, 2013), defineix el lema ‘Mis manos: mi capital’, que el 1977 va encapçalar el més famós cartell del PSUC, serveixen no només per fer memòria del passat present de la transició a la democràcia. Són útils també avui perquè la potència del seu missatge serveix per reflexionar sobre el present i el futur de la nostra societat, a rel de la crisi global provocada per la pandèmia del coronavirus.

“Mireu les mans de les meves companyes i les meves de pròpies, en sortir d’una jornada de 10 hores en una planta de Covid-19”, piulava amb quatre fotos a Twitter, aquest 17 d’abril de 2020, la portaveu de la federació de Sanitat de CCOO de Catalunya, Maria Àngels Rodríguez, infermera a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Com ella, tantes i tants d’altres podrien ser avui Luis Romero, aquell obrer de la construcció, sindicalista i militant comunista nascut el 1931 en un poble de Jaén i veí del barri de La Pau, a Barcelona, que va servir de model improvisat prestant les seves mans per a un cartell mític.

Avui, l’equivalent d’aquell cartell no és un llençol de 70 x 100 centímetres a dues tintes (negre i vermell) i amb un gramatge mínim de 140 grams, necessari perquè la cola d’encartellar a les parets, amb cubell i escombra, no es mengés el paper. Segurament, tampoc en la gràfica de l’equivalent d’aquell cartell prevaldrien avui les sigles amb tipografia American Tipewriter del logo d’un partit polític, el PSUC. El van dissenyar Pilar Villuendas i Josep Ramon Gómez però va ser escollit en el marc d’un concurs d’idees organitzat per una comissió del Comitè Central (amb el Guti, Manuel Vázquez Montalbán i Paco Frutos, entre d’altres) i els membres del Grup de Gràfica Popular (amb dissenyadors com Claret Serrahima i América Sánchez). Avui, qualsevol ‘meme’, imatge o vídeo de xarxa social faria les funcions d’aquell cartell de 1977. O potser no. Perquè aquell cartell del PSUC en que hi van pensar els periodistes Rafael Pradas i Joan Busquets, el dissenyador Ferran Cartes, el comptable Robert Blasco, el publicista Paco Montalvo i el fotògraf Carlos Bosch no va ser cap ocurrència d’un ‘influencer’ de l’època, sinó el destil·lat d’una intel·ligència col·lectiva i d’una cultura militant i del treball que avui escasseja. En general, s’ha perdut, arraconat o transformat, però caldrà tornar a posar-la en valor –actualitzada, si s’escau- si ens en volem sortir. Ho evidencia la tossuda realitat i el dia a dia de la crisi del coronavirus.

No són les mans dels treballadors i treballadores les que hem descobert que són essencials? Les mans dels professionals de la sanitat, especialment de metges, infermeres i farmacèutics, i de tots aquells científics i experts de laboratori que lluiten contra la pandèmia. Però també les mans de les professionals de la neteja. Les mans de les caixeres i reposadors dels supermercats. Les mans dels transportistes i repartidors a domicili. Les mans dels camioners, taxistes i conductors d’ambulància, de metro, de tren i d’autobús. Les mans dels ‘makers’ autònoms, dels enginyers amb impressora 3D i dels obrers de la SEAT que han fet respiradors i a qui ara els apliquen un ERTO o, directament, es queden sense feina, com passa en milers d’empreses, comerços i negocis de tota mena. Les mans de les treballadores socials i familiars que cuiden de la gent gran o amb diversitat funcional, sovint en residències deixades potser no de la mà de Déu però sí de l’administració pública, que ha retallat sense pietat, i de l’empresa privada, que hi ha fet negoci sense escrúpols. Les mans dels obrers, operaris i voluntaris que han aixecat en temps rècord hospitals de campanya i equipaments d’emergència. Les mans dels bombers, dels policies i, fins i tot, les mans dels soldats, encara que no ens agradin gens ni mica si el que empunyen aquestes mans són armes o banderes.

No són també les nostres mans les que ens hem desgastat o, fins i tot, ens hem nafrat a casa de tant netejar i desinfectar amb llegiu i detergents de tota mena? Les mans que ja gairebé no ens sentim nostres de tant rentar-nos-les amb sabó, una vegada i una altra, i de posar-nos guants encara que no faci fred? No és amb les mans amb les que cuinem o ens cuinen? I amb les que cuidem i ens cuiden, amb les que ens estimem i ens estimen? Per això enyorem ara tant, d’aquestes mans, no poder fer-les servir per tocar-nos i abraçar-nos. Són mans que fan feina manual però que també possibiliten la virtual, intel·lectual o emocional. Són els dits de les mans els que giren els fulls dels llibres que llegim. I aquests mateixos dits són els que pitgen els botons i les pantalles dels telèfons i els mòbils, dels teclats dels ordinadors i dels comandaments a distància tot buscant teletreball, comunicació o, simplement, distracció per les interminables i, alhora, tant fugisseres hores de confinament.

Són també mans, les de la solidaritat, les que porten menjar a qui no en té o no pot sortir a buscar-lo. Són mans, les de la cultura, les que fan música, art o literatura per fer-nos gaudir i créixer com a persones. I són mans, les de pares i mares, mestres i professors, les que troben a faltar els nostres nens i nenes, el nostre jovent, per sortir al carrer o al pati de l’escola o institut a córrer, a jugar i a prendre l’aire. Són també mans solidàries i amb ofici les que cusen mascaretes o improvisen vestits de protecció i que, malgrat tot, no supleixen aquelles mans de la indústria tèxtil, i de tantes altres indústries, que fa anys vam externalitzar lluny, molt lluny, massa lluny, sense pensar que potser ens podrien tornar a fer falta. Perquè –ja ho intuíem, però ara ho sabem del cert- no només del turisme o de les rendes de l’especulació financera pot viure un país. Igual que tampoc pot viure només, si fos el cas, de la indústria del coneixement i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, i encara menys si la inversió i el pressupost que dediquem a ciència i universitat, a recerca i desenvolupament, a cultura i educació no és, ni de lluny, el que hauria de ser.

Ens estem adonant d’una vegada -‘y a la fuerza ahorcan’, com es diu en castellà- de qui treballa realment en feines essencials? Pensarem ara en qui ens cuida i quin valor social i econòmic donem a les seves feines? Sense ni tant sols entrar en l’àmbit familiar i de les cures més personals, tinguem present que són majoritàriament mans de dones les que treballen en l’àmbit de la medicina; que és un 70% de dones les que ho fan en l’àmbit farmacèutic; que són dones el 85% de qui treballa en infermeria; que gairebé sempre, en una proporció del 80%, són dones les qui estan davant la caixa d’un supermercat; i que, amb un aclaparador 90%, són pràcticament només dones les professionals del sector de la neteja.

Pensem també en les mans de les persones migrants, a qui no sempre donem la mà a les nostres fronteres, marítimes o terrestres, exteriors o interiors, i que ara resulta que sí, que volem que ens donin un cop de mà perquè necessitem mà d’obra per treballar als nostres camps i a les nostres ciutats. Havíem oblidat, potser, que les persones refugiades o els immigrants sempre han estat dels nostres, entre nosaltres, que nosaltres mateixes i nosaltres mateixos ho hem estat en un moment o altre de la història, com ho exemplifica el mateix Luis Romero?

Així ho explica Txema Castiella al seu ‘Retrat d’un cartell’: “Les mans de Luis Romero no són únicament mans de manobre. O no només. Són la representació simbòlica que designa la força de treball. Des d’una perspectiva marxista, la força de treball no són les possessions, ni les terres o les accions, tampoc el llinatge o l’escut heràldic. Les mans són la força de treball. Les mans del metge, del forner, dels conductors o dels manobres. De la química i del caixer. Força, energia, intel·lecte, enginy. […] Les mans de Luis Romero no són únicament mans de manobre. Són les mans i el cap amb el que aconsegueixen organitzar un sindicat, anteposar els interessos col·lectius als personals, somniar móns millors, assumir derrotes i privacions, aixecar-se cada dia, matinar i posar en escac una dictadura i construir una democràcia”. O, per què no, ara i aquí, aixecar-se cada dia per vèncer una pandèmia, superar una crisi econòmica i reconstruir una democràcia i un país sense perdre, sinó guanyar, més drets i llibertats?

No val la pena entrar en ucronies a l’hora d’imaginar en quines condicions ens hagués enxampat la crisi actual sí aquell cartell electoral de 1977 i la resta de cartells d’esquerres que el van succeir haguessin tingut més fortuna electoral de la que van tenir. Però sí val la pena recordar que Luis Romero va ser candidat a les primeres eleccions municipals de Barcelona, el 1979, i que va ser elegit regidor. Però ni tant sols va prendre possessió del càrrec perquè hi va renunciar per poder continuar amb la seva feina sindical a CCOO, en el seu cas entre els treballadors de la construcció. I també entre el veïnat del seu barri. Sense més eines ni pretensions que el capital acumulat en aquelles mans del cartell i en un cor generós que va patir l’escissió del PSUC (ell va marxar al PCC) i que li va jugar la malapassada d’un infart a primers dels anys 80.

Però si el cor de Luis Romero va aguantar, l’ànim i les mans encara més. Unes mans amb les que, ja jubilat, es va posar l’armilla groga de ‘iaioflauta’ i va agafar la pancarta i el megàfon per ocupar la Borsa de Barcelona, la tardor de 2012, i el Parlament de Catalunya, la tardor de 2013. L’objectiu: protestar contra les retallades socials -incloses aquelles retallades de la sanitat pública que ara tant lamentem i de les que fins i tot renega, quin cinisme, el conseller que les va protagonitzar- i reclamar una renda bàsica universal, com aquesta que ara sembla que un govern espanyol d’esquerres finalment implementarà.

Els ‘iaioflautes’ no estaven sols. Al seu costat, d’altres mans s’aixecaven a les places del 15-M. Moltes eren mans molt joves, que aquests anys han fet feines de tota mena -i moltes, amb les mans- i a qui ara els tornarà a caure el món al damunt. Ens recordarem d’elles?

Si més no, les mans de Luis Romero seguien actives fa un any. I s’aixecaven, si convenia, per demanar paraula en les assemblees veïnals del seu barri de La Verneda i La Pau. Tant de bo assemblees com aquestes es puguin tornar a celebrar ben aviat, quan sortim del confinament. I tant de bo fem més cas a les mans alçades d’aquelles i aquells, de més d’una generació, que van construir amb les seves mans allò que tothom veiem ara escolar-se entre les nostres. I que no podem deixar morir si ens volem dignes. Tant de bo sapiguem llegir i respondre adequadament aquell poema de Bertolt Brecht titulat ‘Preguntes d’un obrer que llegeix’ mentre escoltem allò que ens canta Raimon: “De l’home mire / sempre les mans”. I de la dona. Perquè, tot evocant el que va dir el teòleg i poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal, desaparegut el passat 1 de març, una de les grans lliçons d’aquesta crisi és recordar-nos això: “Todo lo que es hecho, todo lo humano de la Tierra, es hecho por manos”.