Dijous, 9 abril, 2020

Les cures tenen rostre de dona

Les cures, en el nostre entorn, son una tasca invisible i poc reconeguda socialment. Però, a l’hora, tothom les considera imprescindibles. Avui en dia aquesta tasca recau  fonamentalment en dones que treballen en el sector informal. Les àvies, les dones migrades i les dones de classes populars son les que desenvolupen les tasques de cura majoritàriament, les quals han estat tradicionalment considerades una tasca femenina. Encara avui la major part de les persones cuidadores continuen sent dones. En un context d’envelliment progressiu de la població, significa dones, cada vegada més grans, amb major necessitat de ser a l’hora cuidades. Per aquest motiu que és imprescindible impulsar les comunitats de cures, que desenvolupen un rol imprescindible i presenten una gran potencialitat per cuidar del nombre creixent de persones grans que viuen soles o famílies monoparentals que es troben en situació de vulnerabilitat i que no disposen de xarxes de suport.

La família, i principalment, la dona, s'encarrega d'una funció social que no cobreix ni l'Estat ni el mercat, la d'atendre les necessitats de la població en situació de dependència, tant en menors, gent gran, com en persones amb discapacitat. La prevalença de la dona com a persona cuidadora cal entendre-la també des d’una òptica historiogràfica on pesa molt la tradició, segons la qual la figura de la dona cuidadora de les persones del seu entorn familiar és quelcom natural. 

Segons un estudi portat a terme per la Fundació Pere Tarrés, l, sobre qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals, és a dir sobre persones que cuiden a familiars, s’identifiquen un conjunt de tres elements a tenir en consideració. D’una banda, el context en qual es porta a terme la tasca de cures. D’altra banda, les característiques de la persona en situació de dependència i el seu entorn. Finalment, la valoració que la persona cuidadora realitza de la seva pròpia situació. La forma en què es relacionen aquests tres elements, donen com a resultat un major o menor impacte en la seva qualitat de vida. 

Si donem cop d’ull als resultats, una de les primeres dades que crida l’atenció és el temps dedicat pels homes i les dones participants a la cura de les persones en situació de dependència. Les dones que assumeixen el rol de persones cuidadores, dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a la cura, 2 hores diàries de mitja més que els homes. Sembla clar, que les cures tenen rostre de dona. Els resultats de l’estudi, però, també revelen que no solament existeix una “feminització de les cures”, per la prevalença de la dona com a figura principal proveïdora de cures a la llar, sinó també per l’existència d’una divisió sexual del treball de les cures. Les dones que assumeixen tasques de cures es fan càrrec principalment de les necessitats d'higiene com rentar-se (57,2%) i les necessitats de l'alimentació com preparar el menjar (63,6%), contràriament als homes que solen encarregar-se de tasques relacionades amb el transport i administratives “fer gestions”.

Tanmateix, el concepte de feminització de les cures també indica la inexistència d'infraestructures i serveis per part de les institucions i el mercat per a atendre les necessitats de persones en situació de dependència, sinó també la permanència en l’ideari col·lectiu de la figura de la dona com a proveïdora de les cures en l’àmbit familiar. I una de les conseqüències és l’abandonament de la dona del mercat de treball amb la conseqüent pèrdua d’autonomia que aquest fet comporta. Un 46,9% de les dones que han participat de l’estudi afirmen han deixat de treballar (parcial o completament) per a dedicar-se a les cures, per només un 18,3% dels homes. 

Com deia la Laura Pérez Castaño en un article a ctxt titulat “Cuando el Coronavirus hizo visibles los cuidados”, la realitat és que a l’Estat espanyol, és lluny de tenir resolta la necessitat social de les cures. Actualment, en l’àmbit professional, es tracta  d’un sector laboral altament precaritzat, que dona com a resultat un gran nombre de famílies sobrecarregades assumit la tasca de cures. Aquest fet, segons apunta, aguditza la desigualtat de gènere, tant pel que fa referència al treball remunerat, com pel que fa a la divisió de tasques dins de la llar.

En el seu article, proposa una solució a dos nivells, des d’una òptica feminista. En primer lloc, fa una crida a l’Estat a treballar des d’una visió de les economies feministes pel reconeixement de la tasca de les cures com a treball formal argumentant que l’economia que considerada actualment com a productiva es sosté sobre la base de les tasques de cura. En segon lloc, fa una crida a impulsar les comunitats de cures. 

Les comunitats de cures permeten la creació de vincles i relacions constructores de dinàmiques de comunitat que posen en valor la cooperació com una eina a potenciar i de creació i no pas de dominació, intimidació o de control. També promouen la generació d’una sèrie de dinàmiques relacionals basades en els valors d’horitzontalitat, diàleg i construcció de consens. També treballen des d’una una comunicació no violenta i aportant recursos, eines i protocols d’actuació per a la resolució de conflictes. Finalment també son un recurs a l’hora de intervenir en situacions de conflicte.

A pesar que les dones esdevenen les màximes responsables de les cures de la persona en situació de dependència, l’estudi de la Fundació Pere Tarrés mostra que l’aparició incipient de nous perfils de cuidadors no professionals o familiars. L'entrada de la dona al mercat laboral ha generat cert desequilibri dins de la lògica del model tradicional de cures a llar, que continua essent el prevalent. Factors sòcio-demogràfics com el descens de la taxa de fecunditat i l'augment de l'esperança de vida, conjuntament amb els canvis produïts en el model de família tradicional, generen una sèrie de processos que qüestionen les bases sobre les quals es sustenta aquest model clarament femení de les tasques de cura a la llar. D’entre els principals reptes que ha d’afrontar la societat d’avui en dia respecta a la tasca de cures, destaca l’aparició d’una nova realitat té a veure amb qüestions generacionals amb l’aparició d’un nou paradigma, “envellir cuidant”.

En el nostre context, l’augment de l’esperança de vida, comporta igualment un augment de l’edat mitja de les persones cuidadores i l’aparició de noves problemàtiques emergents a les quals haurem de ser capaços de donar resposta com a societat. Caldrà trobar respostes a qüestions com ara: qui cuida al cuidador? Tinguem present que totes les persones necessitem rebre cures en tot moment al llarg de la vida, de tipus i intensitats diferents, depenent del moment del cicle vital en què ens trobem, i de les capacitats d’autocura i atenció als altres que tenim en cada etapa de la vida. Perquè som éssers vius vulnerables i interdependents. Així doncs, és necessari el desenvolupament de més i millors serveis públics, corresponsabilitzant als diferents actors econòmics i socials en la provisió del servei de cures, tant en l’àmbit professional (persones cuidadores professionals) com a en l’àmbit familiar. Ens hem de cuidar per poder cuidar.