Dijous, 2 abril, 2020

La renda bàsica: una mesura urgent contra la incertesa vital

En aquest espai i temps compartit d’incertesa col·lectiva, s’hauria d’aprofitar per a experimentar amb mesures extraordinàries de cures i protecció a la vida. Si aquest confinament ha de seguir, que en sortim amb una renda bàsica universal com a prova irrefutable que hem après a estimar més la vida i el dret de totes a viure-la

De l’espiral d’emocions d’aquests dies, m’atreveixo a identificar la incertesa com la més colpidora de totes elles. Els indicadors preveuen que la crisi sanitària, social i econòmica del COVID-19 serà d’una magnitud tràgica. A més a més, plou sobre mullat per les classes treballadores i els sistemes públics després de la crisi del 2008, que ha desembocat en una major precarietat laboral, agreujada per l’especulació desaforada en el mercat de l’habitatge. Com sobreviure en un sistema completament aturat? És en aquest context d’incertesa generalitzada que, ens els darrers dies, ha emergit amb força la idea de la renda bàsica universal, que vam analitzar en un col·loqui online organitzat per Barcelona en Comú amb la Laia Ortiz i el Daniel Raventós, i del que he extret les següents reflexions.

En temps de confinament, la propagació del coronavirus interpel·la la nostra vulnerabilitat de forma democràtica, perquè ningú té una vacuna ni coneix una estratègia infal·lible per aturar-lo. I és aquest espai i temps compartit d’incertesa col·lectiva el que preconfigura un consens social inèdit, que els polítics farien bé d’aprofitar per experimentar amb mesures extraordinàries de cures i protecció de la vida. La renda bàsica universal, que inicialment podria ser d’emergència, consistiria en una assignació monetària individual per tothom que la demanés, sense condicions ni comprovacions prèvies, durant l’estat d’alarma i fins que la situació s’estabilitzi, i d’un import equivalent — pel cap baix — al llindar de la pobresa.

Al 2021, via la declaració de la renda del 2020, l’Estat podria comprovar en quins casos era una qüestió de supervivència i en quins casos no, i té mecanismes de sobres per regularitzar les situacions abusives. En temps de famílies confinades en pisos minúsculs, sobresaturació d’informació, dols posposats i picabaralles polítiques estèrils, no és moment de sotmetre’ns com a societat a processos burocràtics i controls inacabables que, per altra banda, està demostrat que ni pal·lien la precarietat ni són eficients institucionalment. Si la incertesa és universal, que ho sigui també una de les mesura bàsiques per contrarestar-la.

Si la incertesa és universal, que ho sigui també una de les mesura bàsiques per contrarestar-la

Pels lectors que estiguin fent càlculs estadístics per argüir en contra de la renda bàsica universal, com si fos una utopia acadèmica impossible, cal que sàpiguen que és una mesura que ja ha estat testada en diferents llocs del món. El B-Mincome és un d’aquests projectes, desplegat per l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona als barris de l’eix Besós, entre l’any 2016 i 2019. El B-Mincome va fer palès que amb les famílies que tenien assignades rendes de manera incondicional, es podia fer una acció social encaminada a l’apoderament i no al control social.

Això va desembocar en una major participació social dels individus (principalment dones), una major capacitat de trobar bones feines, una millor salut i una major capacitat d’escollir. En temps de crisis generalitzada, l’aplicació efectiva d’aquests aprenentatges no és menor, perquè tot i que la supervivència és principalment material, té derivades subjectives imprescindibles per la felicitat. Si garantim la supervivència, que les energies alliberades serveixin per construir comunitats fortes, diverses i cohesionades que s’impliquin en la reconstrucció i millora del món post-coronavirus.

Però que la voluntat d’aprofitar l’empenta del consens actual, del que és mostra paradigmàtica el posicionament de Luís de Guindos a favor d’una “renda mínima d’emergència”, no ens faci caure en la ingenuïtat. És evident que els motius per aplicar una renda bàsica i la manera de fer-la efectiva, són diametralment oposats en un extrem i l’altre de l’arc polític. Mentre pels conservadors, aquesta és una mesura per garantir la demanda en un món globalitzat on els mercats financers no perdin l’avantatge de la darrera dècada, pels progressistes és una ocasió per guanyar drets.

Mentre pels conservadors és una mesura per garantir la demanda per tal que els mercats financers no perdin l’avantatge de la darrera dècada, pels progressistes és una ocasió per guanyar drets

En concret, el dret humà a la supervivència, que no pot deslligar-se, ni tampoc substituir, la resta de drets civils ni les polítiques públiques encaminades a fer-los efectius. I és que el finançament de la renda bàsica universal no pot provenir de redistribuir els mateixos ingressos públics actuals, com voldrien els conservadors, sinó d’explorar una nova fiscalitat que gravi la principal font de riquesa del món actual: les rendes del capital. Si la incertesa de sobreviure és global, que la lluita pels drets superi les lògiques habituals de les sobiranies nacionals i explori mesures globals, que aconsegueixin, per exemple, evitar les fuites de capitals als paradisos fiscals.

Aquest és el moment d’escollir, individual i col·lectivament, si volem sortir d’aquesta crisis escollint de nou el “campi qui pugui” del 2008, o fent possible el desig que molts tenim de que “ningú es quedi enrere”. Però no ens enganyem, escollir-ho no és una proclama buida, sinó un canvi efectiu en les polítiques públiques tal i com les hem conegut fins ara. Si aquest llarg confinament ha de seguir, que en sortim amb una renda bàsica universal que sigui la prova irrefutable de que hem après a estimar més la vida i el dret de totes a viure-la.