La rebel·lió municipalista s'obre camí

Per Gerardo Pisarello @G_Pisarello

Publicat a Público el 18/03/15

Hi ha veus que són un avís, un advertiment inquietant enmig del conformisme generalitzat. Ovidi Montllor —músic, actor, obrer de la paraula— n’era una. Aquesta lucidesa li va valer l'oblit i la indiferència. Però li ha permès, també, mantenir una vigència reservada a només uns quants. Ovidi  deia que els que manen sempre intenten convèncer el món que el seu  regne és l'únic i el millor i desacreditar els que pensen que les  alternatives existeixen. Aquest vici antic acostuma a disparar-se en temps electorals. Només cal veure l'ús instrumental, abusiu, que tant el PP com CiU estan fent dels mitjans de comunicació i els recursos públics.

 

En els últims pressupostos municipals, l'actual alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va destinar 13 milions d'euros per a publicitat. Aquesta  xifra representa només una part del que el seu govern i el de la  Generalitat retallen a altres partides per dedicar-ho a anuncis i actes preelectorals. Aquesta despesa opaca és el que està permetent que en dos mesos es prometi, a batzegades, el que no s'ha fet en quatre anys. Amb això, CiU pretén que la ciutadania cregui que vivim en el millor dels mons possibles: que Barcelona no té un altre destí que ser una gran marca comercial,  un parc temàtic en què l'únic que prosperen són les desigualtats i els  privilegis d'una minoria.

En clau electoralista, aquesta estratègia té la seva lògica. I pot ser que el govern se surti amb la seva. Però no ho tindrà fàcil. Per a la seva desgràcia, Barcelona, ​​com moltes ciutats i pobles, té una  llarga memòria forjada en la rebel·lia contra el conformisme i la  injustícia. No serà fàcil reduir a una marca comercial la ciutat llibertària, republicana, que va enlluernar al món amb els seus ateneus i les seves cooperatives obreres. No serà fàcil convertir en un parc temàtic la ciutat que va fer la vaga de la Canadenca, que va parar els tramvies contra la dictadura franquista i que va fer fora Porcioles. I  no serà fàcil, sobretot, imposar l'egoisme a la ciutat solidària que va mobilitzar els seus barris més humils per aconseguir parcs, escoles, llars d’infants, centres cívics i una qualitat de vida col·lectiva de la qual encara avui estem orgullosos.

Tot valdrà ­—ho sabem— per neutralitzar les forces del canvi que connecten amb aquest passat. Faran com el bandit que s'amaga entre la multitud i crida: "el lladre, el lladre!". Diran que es tracta d'iniciatives poc patriotes i ho diran —ai!— mentre continuen privatitzant i sometent la ciutat a fons estrangers i grans lobbies. El cert, però, és que no tindrem un país lliure i just, capaç de decidir per si mateix, mentre els que han aniquilat drets i malversat diners públics continuïn a La Moncloa, a Plaça Sant Jaume o a Brussel·les.

Diran —ja ho estan dient—, que es paralitzarà l'economia, que Barcelona quedarà aïllada i que hi plouran tots els mals imaginables. Però no és això el que ens mou a disputar-los el futur. No volem que Barcelona sigui una província tancada sobre si mateixa. Per contra, aspirem a fer-ne una metròpolis republicana, una capital oberta al mediterrani i al món. Volem que Barcelona garanteixi, com París, el control municipal de l'aigua i de l'habitatge. Que impedeixi, com, l'Ática de Siryza, els talls de gas i electricitat. Que sigui exemple, com Friburg, d'una mobilitat accessible i no contaminant. Que obri els carrers, com fa Bogotà, als seus nens, a la gent gran. Que posi internet i les noves tecnologies, com Hèlsinki, a l'abast de tots els barris i no d'una elit reduïda.

Aquesta és la nostra carta de presentació, aquest és el nostre model. Un projecte de ciutat carregat de memòria i també de futur. No la Barcelona Marca comercial, sinó la Barcelona exemple, referència en economia cooperativa, en la lluita contra totes les formes de precarietat, en justícia social i ambiental. No la ciutat morta que alguns voldrien, sinó una ciutat que defensi la vida i la cura de la seva gent per sobre del benefici especulatiu, a curt termini. No la meva Barcelona, ​​com diu la propaganda de CiU, sinó la nostra Barcelona.

Sabem que no serà fàcil. Que guanyar unes eleccions no és aconseguir el poder i revertir inèrcies i remoure privilegis exigeix ​​alguna cosa més que un grapat de vots. Per això, defensem la necessitat de reforçar els contrapoders ciutadans abans, durant i després dels comicis. I per això apel·lem a totes les iniciatives municipalistes, germanes, que estan sorgint a Catalunya, a Espanya i a molts racons d'Europa, amb diferents noms i composicions, però amb un objectiu comú: recuperar la democràcia per a la majoria social i demostrar que és possible fer política d'una altra manera.

Si el 24 de maig guanyem Barcelona, ​​Madrid, Corunha, Saragossa, Màlaga, Terrassa, València, Sevilla, Donosti, Santiago i moltes altres ciutats i pobles, la Història pot donar un tomb. Podrem equivocar-nos, i ens equivocarem. Podrem errar, i errarem. Però no podem fallar, ni als que ens van precedir, ni als que vindran, ni a nosaltres mateixos. Ens han tret ja massa coses. No volem, com advertia Ovidi Montllor, que tornin a donar-nos les molles quan el que demanem és el pa sencer. Ha arribat l'hora de fer la política i el pa en comú i de repartir-los en comú. La primavera serà nostra.