La Informació es fa. I si no la fas, te la fan

Aquest informe sobre la informació a Catalunya, que conté les dades més rellevants de l’any 2018 sobre les audiències, característiques i relacions de propietat dels diferents tipus de mitjans, mostra que el dret a la informació està greument amenaçat no únicament a Catalunya, sinó al conjunt d’Espanya i a tot el món. És el tercer informe –i el més complet– d’aquestes característiques elaborat per l’Eix del Dret a la Informació i la Comunicació de Barcelona en Comú (BComú) i no té cap altre pretensió que ajudar els lectors a conèixer la situació de la comunicació al país, a analitzar críticament la informació dels mitjans i a prendre decisions més conscients de com seleccionar-los i utilitzar-los, en un context de canvi accelerat i de crisis de l’ecosistema tradicional, en plena revolució tecnològica, i de davallada creixent dels índex de confiança de la ciutadania amb el conjunt dels mitjans.

Efectivament, a Espanya els diaris han perdut en deu anys més del 55% dels lectors, més del 30% dels ingressos publicitaris i més del 66% de la xifra neta de negoci, de manera que es pot dir que viuen amb respiració assistida. A mitjans d’aquest mateix any, el principal diari de Catalunya, La Vanguardia, venia al quiosc 22.345 exemplars i El País, el de més lectors d’Espanya, no arribava als 88.000. Segons l’Oficina de Justificación de la Difusión (OJD), les vendes dels sis grans diaris espanyols no passaven de 294.000 exemplars, 45.000 menys que un any abans. I en aquest mateix període, els grans mitjans han acomiadat més de 12.000 periodistes, pràcticament la meitat de les plantilles, en un esforç per sobreviure que han pagat els treballadors i que ha comportat la descapitalització d’unes redaccions que treballen en condicions cada cop més precàries.

L’informe demostra que els grans grups financers i industrials han estès el seu domini sobre els grans mitjans de comunicació privats i han fet de la informació una mercaderia més, sotmesa a les regles del mercat. Les massives compres a crèdit fetes pels hòldings de comunicació, en una cursa desenfrenada per aconseguir quotes de mercat, han convertit els creditors en amos dels mitjans. Les accions de Prisa, per exemple, se les reparteixen fons voltors i una dotzena de bancs. I tots els mitjans viuen de la publicitat de les grans empreses, majoritàriament en mans de les entitats financeres i els fons d’inversió. Paral·lelament, les administracions central i autonòmiques en mans de la dreta han retallat als mitjans públics els recursos necessaris per exercir la funció de servei a la societat, en benefici dels grups privats, han fet un repartiment sectari dels permisos d’emissió i han mantingut el control de les ràdios i les televisions públiques, convertides en corretges de transmissió dels governs.

Una de les característiques que té conseqüències més negatives per a la llibertat d’expressió és la progressiva concentració de l’oferta informativa. Segons un informe del Media Pluralism Monitor, a dos de cada tres Estats europeus el 80% de la propietat dels mitjans està en mans de quatre grups o menys. A Espanya, RTVE, Mediaset, Atresmedia i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) tenen el 94% de la quota del mercat audiovisual i controlen el 78% de l’audiència. I en ràdio, la SER, la COPE, Uniprex (Onda Cero) i Radiocat (RAC1) decideixen el que escolta el 80% de l’audiència total espanyola i dominen el 97% del mercat. Les dades de l’informe revelen que la informació està en molt poques mans i que cada cop és més notable –i més perillós per a la llibertat– el creuament de la propietat dels mitjans.

Tot plegat, en plena eclosió d’Internet i de les grans empreses tecnològiques i de transformació del vell capitalisme industrial en el capitalisme 3.0. A Catalunya, la penetració d’Internet ha passat en els últims sis anys del 42,5% al 78%. El 48% dels catalans consumeixen informació a les xarxes: el 65% accedeix a la premsa digital i el 58% a Facebook (en el cas dels joves entre 18 i 24 anys el percentatge és del 75%), unes xifres que s’acosten cada cop més als estàndards de mercats més madurs com el d’Estats Units, en què el 45% de les persones s’informen preferentment per la plataforma de Mark Zuckerberg. Això provoca un desplaçament de les audiències i dels beneficis dels mitjans tradicionals cap a les plataformes digitals, l’encongiment del periodisme, la substitució dels criteris de veracitat pels de viralitat i la generalització de pràctiques incompatibles amb el respecte al dret de tothom a una informació sense enganys.

El cas és que la crisi del sistema tradicional d’informació, la dependència de la banca i dels governs i la concentració dels mitjans i dels recursos tecnològics porta a l’exclusió de la ciutadania dels circuits informatius, a la unilateralitat de les informacions, a la marginació de les veus crítiques amb el poder, a la confusió d’informació, espectacle i entreteniment i a la uniformització i l’empobriment culturals. Les amenaces a la llibertat d’informació són greus a tot el món, fins al punt que el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, en un document del mes de març d’aquest any, s’ha vist obligat a denunciar-les i a exigir a les autoritats de cada país, entre altres mesures, una regulació estricte de la propietat dels mitjans que garanteixi la transparència i la rendició de comptes, que eviti situacions d’oligopoli i creuament entre els mitjans privats, que asseguri la independència dels mitjans públics, que reconegui efectivament els mitjans comunitaris i que promogui l’alfabetització mediàtica i digital per permetre que la ciutadania participi plenament en l’ecosistema multimèdia.

Fixar regles clares que aturin el procés de pèrdua de la llibertat d’expressió i fer efectiu el dret de la ciutadania a una informació plural i veraç és una tasca urgent de les forces compromeses en la defensa de la democràcia. Aquest informe pretén contribuir modestament a fer-ho possible. I és una invitació a totes les persones i els col·lectius que se senten marginats del marc de la comunicació actual dominat pels grups oligàrquics a emprendre iniciatives que els permetin passar de ser receptors passius a emissors d’informació. El dret a la informació no pertany als governs ni a la banca i als grans grups industrials i financers. Ni tan sols als mitjans ni als periodistes. Pertany a la ciutadania.

Pots descarregar-te l'informe, aquí.