La imatge de Barcelona i els manters

Article de Jordi Rabassa publicat en el Diario.es el 21.09.2015

Durant les darreres setmanes, a més de tractar el tema directament des de la conselleria tècnica de Ciutat Vella, he tingut l'oportunitat de parlar amb diverses persones sobre la polèmica amb la venda ambulant informal al carrers de la ciutat, allò anomenat “top manta”. M'han preguntat com es vivia el tema des de dins de la gestió del Districte de Ciutat Vella, i després de donar-los alguna explicació m'han tret a col·lació un aspecte que no se m'havia passat pel cap: la imatge. “Quina imatge de Barcelona estem donant amb tants manters al port i a les rambles? No sé què deuen pensar els que arriben en creuer!”, es lamenten.

La imatge. I mireu que jo, malgrat haver estat immers en aquest assumpte les darreres setmanes en múltiples reunions i trobades –algunes amb venedors ambulants asseguts al voltant de la mateixa taula– no hi havia pensat, en la imatge. Entenc que es refereixen a la sensació visual de caos, de brutícia, de desordre, de desgovern, d'impunitat, d'inseguretat que senten quan són a prop d'una concentració de persones que busquen guanyar-se la vida estenent uns llençols a terra. Potser 10 els podrien suportar, però 40, 50 o 60... supera els límits d'allò visualment acceptable.

I aquesta és la clau: quina és la imatge que vol projectar Barcelona al món? La imatge d'una ciutat curosament quadriculada com l'impol·lut Eixample de Cerdà o la d'un entramat de carrers recargolats i espontanis, fruit de la vida popular, com el que trobem muralles endins o en els pobles del Pla? La d'una ciutat hipernormativitzada que ataca les maneres informals d'usar l'espai públic o la que és capaç d'admetre les seves contradiccions i afronta aquests usos informals amb tota la complexitat social, cultural i administrativa, assumint-ho com un repte que té molt més a veure amb les llibertats i la democràcia que amb la imatge.

Indubtablement, jo opto per aquesta segona opció. I l'acció del govern de la ciutat ha estat per primera vegada –insisteixo: per primera vegada en dècades!– enfocada partint d'una diagnosi que comparteixo i que se sustenta en diverses idees-força: el fenomen de la venda ambulant no és un problema sinó una realitat conseqüència d'una injusta llei d'estrangeria, així com de diverses lleis discriminatòries (estatals, nacionals i, també, municipals), i de la situació de vulnerabilitat social i econòmica de les comunitats migrants. A l'hora de donar-hi resposta cal, doncs, partir d'un enfocament integral, eminentment social i sense la mirada posada en el curt termini ni en la maleïda imatge.

Per aquests motius, des de mitjans de juliol diverses persones del govern de Barcelona van buscar referents de la comunitat de la venda ambulant per començar un diàleg en cerca de solucions. Ens hem assegut amb els venedors (que sovint no han pogut venir a les reunions perquè perdien hores de feina i, per tant, d'ingressos) i hem anat a les seves cases; amb els moviments de suport i amb la guàrdia urbana en taules diferents i en la mateixa taula, cosa que va provocar algun tuit racista de membres del partit que va governar la passada legislatura. Hem parlat amb els grups municipals de l'ampli i difús espectre de l'esquerra, i hem implantat una mesa tècnica que, primer des de Ciutat Vella i ara des de la Tinència de Drets Socials, aglutina serveis socials, economia cooperativa i Barcelona Activa per tal de donar resposta efectiva i real a la situació de vulnerabilitat del col·lectiu de la venda ambulant. Respostes integrals treballades amb les persones afectades i tenint en compte les seves necessitats. Sense voler transmetre l'èmfasi que podria contenir la següent afirmació: estem fent el que mai abans no s'havia fet: estem construint.

Moltes trobades i trucades després, acords i desacords, tensions i consensos... es pot acusar el govern de no haver estat a l'alçada en les polítiques a peu de carrer, d'haver reaccionat equivocadament davant d'evidents pressions de la dreta mediàtica i política (què difícil separar-les!), de no saber donar resposta a enrarits equilibris interns... però de cap de les maneres se'l pot acusar d'haver claudicat front el racisme, d'haver utilitzat el conflicte per treure'n rèdits polítics (com es vol fer esquerra enllà), d'haver renunciat al diàleg efectiu ni d'haver utilitzat la violència com a recurs.

Hem de ser conscients que parlem d'un col·lectiu d'unes 150 persones que, amb la venda ambulant, col·laboren en l'economia de les seves famílies, aquí i mar enllà. Són aquests a qui la irresponsabilitat d'alguns mitjans primer, la voluntat de tractar la seva realitat de manera integral de l'administració, i l'oportunisme polític d'uns altres ha situat en el centre de la disputa per les hegemonies de la ciutat. Un col·lectiu en situació de vulnerabilitat que no mereix ser al centre de cap focus. Que ser-hi els molesta i els perjudica. I que, fet i fet, no hi hauria de ser, justament per la seva relativa indefensió davant d'una societat que quan vol els amaga, els reprimeix o els victimitza. I també hem de ser conscients que són una comunitat –més o menys cohesionada– a qui, per primera vegada, l'administració municipal ha volgut escoltar sense intermediaris. I ho ha fet. Un grup de persones que han decidit organitzar-se autònomament, i per tant, també responsable de totes les seves accions.

Sens dubte s'han comès errors, i segurament els primers l'administració. Tant de bo sapiguem redirigir la situació i respondre a les necessitats del col·lectiu amb propostes novedoses que puguin servir per abordar d'altres situacions semblants amb d'altres comunitats. S'hi està treballant de valent.

No. Tractar la venda ambulant informal a Barcelona no és una qüestió d'imatge, és una qüestió de drets humans, i d'aquí la seva complexitat. O bé, potser sí que és una qüestió d'imatge: si aconseguim trobar solucions que satisfacin els venedors i la seva gent, Barcelona serà vista arreu del món com una ciutat on els drets de les persones estan per damunt de la resta de drets i on la lluita contra les desigualtats és el motor de les accions de govern.