Dilluns, 13 desembre, 2021

La decadent escala d’Escher

Entre el 2015 i el 2019 vaig escriure diferents relats sobre l’experiència institucional, sobre el que veia, aprenia o necessitava entendre. En sortir, vaig continuar amb el costum d’escriure de tant en tant. El mantra de la decadència de Barcelona encoratjat per les elits locals conegudes que són anònimes per a qualsevol persona del carrer em va inspirar per escriure aquest. Segurament massa abstracte, tal vegada poc elegant, però a vegades ajuda pensar amb imatges més que amb paraules (o a més de). La ciutat no deixa de ser un territori plàstic, tàctil, tangible, el dinamisme inamovible del qual a vegades recull millor una imatge.

Gossos jugant al pòquer (o Síntesi plàstica de la idea de guerra)*
Natura morta:

Pujar un esglaó per baixar-lo en el mateix gest. Transitar una escala que connecta amb una altra recolzat en una barana que no se sap si evita la caiguda al forat o la propicia. Arribar a una planta que, en realitat, no és més que el sòl del replà de l’escala que baixava. Així és l’arquitectura de les cases dibuixades per M.C. Escher. A vegades, els sectors que influeixen a la ciutat es distribueixen pels (des)nivells d’un habitatge d’Escher. L’última planta de la casa (que bé pot ser el soterrani o la segona planta en un dinamisme constant) està habitada per aquests homes que gairebé no necessiten figurar, empreses i actors internacionals, parcialment barrejats amb velles o selectes oligarquies locals. Aquestes que sabien què era bo per als seus negocis i ho convertien en necessari per a la ciutat, les que ara busquen embolicar-se amb les espècies invasores. Serien els que abans ajudaven a pujar els presidents del Barça.

A la planta de baix, que en realitat és l’adjacent al mateix temps que podria ser l’entresol, se situen les selectes (i no tan selectes) oligarquies locals, nou-rics o intents de nou-rics. Els que sí que es presten a ser convidats als cocktails on són els del primer nivell (que en posar un peu en un esglaó baixen i pugen simultàniament), als actes que organitza l’Ajuntament o que organitzen els seus propis esdeveniments. Que es relacionen bé amb la premsa. Són els que en algun moment podrien haver estat o han estat presidents del Barça (vinguts a menys). Els que il·lustren aquesta època en la qual els negocis, el futbol i la política formaven una tríada (sí, aquí també hem tingut els nostres Gil i Gil, no era un fenomen exclusivament espanyol) i ara canvien el futbol (o no) per altres menesters. Els que saben col·locar-se bé per sortir a la foto que toca.

El soterrani (que bé podria ser la planta principal) l’ocupen aquells que necessiten l’acció dels altres dos nivells per existir i operar. Són els que saben treure profit de com els dels altres nivells configuren la ciutat. Aquells que, per impressionar, de tant en tant es colaven a la llotja del Barça o es feien un foradet a la junta directiva, regatejant-li interés per l’esport per assistir als interessos dels seus negocis. També poden ser aquells que necessiten fer molt de soroll mediàtic per reafirmar la seua existència, perquè, si no, aquesta cauria escales avall sense poder agafar-se a cap barrot d’una planta superior.

Els John Hoffman, Stephen A. Schwarzman; les Elena Massot, Joan Gaspart o Jordi Clos; els Germans Bordes, els Pallarols o Jenés de torn. Tots ells pul·lulen l’edifici d’Escher en compartiments diferenciats que es contagien els uns dels altres, tot i que a vegades no arriben ni a tocar-se. Barcelona Global voldria estar a la segona, però cau al soterrani contínuament de la mà de (o empesa per) les Annas Geners o els fills d’empresaris de renom que ja només conserven el nom i han perdut el «re» en clau de sol, substituint-lo per un «mi» que ja no és clau per a res.

La ruta (del bakalao):

Entrar a la institució pot assemblar-se molt a pujar en un bus turístic de la «ruta vermella», un itinerari per un habitatge escherià habitat per lobbies, subjectes legítims i grupuscles de diferent classe que conformen un microclima amb el qual influir en la configuració de la ciutat. L’habitatge que no se sotmet al control democràtic, però que pretén ser la urbanització de referència. Aquest bus turístic entra per la finestra i té una de les seues primeres parades al tercer nivell descrit més amunt. Fa una pausa perquè els passatgers puguem contemplar uns residents poc coneguts: els senyors de la nit.

En general, els imaginaris hollywoodienses peliculeros suposen un obstacle a l’hora d’aproximar-se a la institució, per acostar-se als actors que conformen la ciutat des de la institució. En general, aquest imaginari és un problema. En particular, amb el món de l’oci nocturn és un mapa del tresor.

Escher a la capital mundial de l’arquitectura 2022:

Quan una agafa distància per mirar l’escala, observar la casa d’Escher per la qual campen totes aquestes tribus urbanes, pot apreciar com en l’última dècada les escales són mecàniques i transporten segons ho decideix un algorisme que no beneficia en res  la ciutat o els habitants de la casa. Però tots dos celebren, en un bus de tecnooptimisme provincià, que l’arribada de l’algorisme ens convertisca en un hub tecnològic. Perquè, ja se sap, la tecnologia i la democràcia són compartiments estancs que mai dialoguen entre ells, ni tan sols en una construcció escheriana.

Sense barana:

Deia Hannah Arendt que ella pensava “sense barana, sense agafador”. Sempre hi ha coses a arreglar i a millorar a la ciutat. D’això, sobretot els veïns que patim l’acció dels habitants de la casa d’Escher en som molt conscients. Però el mantra de la decadència d’aquests dies m’ha fet pensar que els impulsors del mateix també van “sense barana” (i quedaria molt bé –divertit– acabar dient que només els falta la part del “pensar”, però no és això). Més aviat els falta assumir que l’acció col·lectiva es juga (o s’hauria de jugar) en l’esfera democràtica. Que, per molt a gust que estiguen amagats en l’anonimat de la casa d’Escher, les polítiques públiques es determinen a l’esfera pública. És a dir, que no poden pretendre dirigir la ciutat des de l’ombra, perquè això sí que és decadent: una democràcia decadent.

* Pintures de Cassius Marcellus i Gino Severini