Dimarts, 2 novembre, 2021

La decadència de les elits

“Soc l’últim de la meva espècie”. Com és ell, tan sincer com contundent, Antoni Vila Casas va deixar-me anar aquesta frase lapidària mentre dinàvem, fa pocs dies.

Un dels industrials farmacèutics més importants del país, un mecenes de generositat desbordant que ha llegat pràcticament tot el seu patrimoni a una fundació dedicada a l’art català, em confessava, entristit, com vivia aquesta sensació de solitud. Darrere de tot gest filantròpic hi ha, sens dubte, una actitud de compromís amb el progrés de la comunitat, un prendre consciència del paper rellevant que jugues en una societat. Elit no s’hauria d’interpretar com a sinònim de riquesa, sinó com l’assumpció d’aquesta responsabilitat pública.

La història de Barcelona i Catalunya està salpebrada de moltíssims exemples del compromís que ciutadans com Vila Casas encarnen. Ciutadans als quals la nissaga, l’esforç, el talent o, senzillament, la sort els han atorgat poder econòmic i un rol preeminent a la societat. En les grans infraestructures culturals, en el teixit d’institucions que conformen l’anomenada societat civil o en el compromís amb els grans projectes transformadors -l’Eixample, les exposicions universals o els Jocs del 92, per citar-ne només tres-, és ben visible l’empremta dels grans representants del món econòmic català.

Llegint La fàbrica de turistes -radiografia, amena i rigorosa, del turisme a Catalunya els darrers setanta anys que ha escrit Ramon Aymerich- es pot deduir que aquesta tendència dels antics empresaris catalans de vendre’s les indústries per apostar per l’immobiliari i el sector turístic, passant d’empresaris a inversors, segurament els ha permès incrementar la rendibilitat del seu patrimoni, a costa, però, de reduir el seu compromís social.

L’empresa industrial genera un fort vincle amb l’entorn, un afecte del qual estan mancats els fons d’inversió. Els deu anys de Procés han incrementat exponencialment la distància entre el poder econòmic i el país. Fixem-nos que la gran reacció de bona part de les nostres elits, en lloc d’alçar la veu i mirar d’influir, en una o altra direcció, en una deriva política que ens duia a l’atzucac, va ser endur-se seus corporatives cap a latituds més pacífiques. I es van quedar tan amples! Ras i curt: no hi ha símbol més explícit de la manca de compromís amb la societat que, quan pinten bastos, tocar el dos.

En aquest context sorprèn la inusitada aparició a l’escena pública, coincidint amb la fi de la pandèmia, d’institucions de la societat civil que ens alerten, atiant botafumeiros apocalíptics, de la decadència catalana i barcelonina i de la seva futura irrellevància econòmica si ningú no hi posa remei. Han arribat a finançar, fins i tot, la convocatòria d’una manifestació tan imparable com ridícula; una trobada taral·lejada i publicitada fins a la sacietat les darreres setmanes que ha acabat tenint forma d’acte electoral al qual, això també cal dir-ho, no han anat més d’un miler de persones. Resulta paradoxal que els mateixos que no han fet ni l’esforç de llegir les darreres dades positives de l’evolució de l’economia barcelonina i catalana vulguin, ara, recuperar capacitat d’influència convertint-se en l’ombrívol oracle d’un futur negre. Em sembla que han vist la palla a l’ull de la ciutat, o dels seus governants, sense adonar-se de la biga que els emboira la mirada.

En termes polítics, les elits catalanes havien basculat entre dos liberalismes: el nacionalisme conservador pujolista -amb la taca del 3%- i la socialdemocràcia de Pasqual Maragall. Les famoses mil famílies que combinaven els negocis amb una activa presència en l’esfera pública expressaven la diferència entre la cort madrilenya, castissa i antieuropea, i la burgesia catalana, oberta i cosmopolita. Tot això s’ha esfumat. Malgrat l’apel·lació permanent a la nostàlgia dels grans consensos olímpics, ara ja només s’exclamen quan alguna cosa fereix el seu compte de resultats: sigui una normativa per incrementar l’habitatge protegit, la limitació del nombre de places hoteleres, la regulació de la denominada economia de plataforma, la protecció d’una zona natural o les limitacions del vehicle privat pel centre de la ciutat. Han substituït el desig de contribuir al progrés compartit per una sorollosa i tavernària rebequeria.

Existeix en el món civilitzat un liberalisme verd i socialment responsable, compromès amb l’interès general. Aquesta, de fet, hauria de ser l’evolució natural de les elits cultes de la Barcelona olímpica, la manera de distingir-se de la cridòria populista de la dreta madrilenya. De moment, però, les grans plataformes de la societat civil i els mitjans més compromesos amb el poder econòmic no fan altra cosa que apuntar-se als discursos més catastrofistes, fins al punt de no adonar-se del mal que poden acabar fent al país i a la seva capital en un context com l’actual.

Les dades econòmiques són bones, l’atur baixa progressivament, el batec cultural recupera la normalitat amb un dinamisme sorprenent, l’ecosistema econòmic digital va guanyant en frondositat i Barcelona lidera el rànquing de les ciutats en inversió privada. Per a l’any 2022 hem previst el pressupost més elevat de la història per poder donar resposta als reptes que ens plantegen la mobilitat, l’habitatge, l’articulació metropolitana, l’emergència social o l’autoconsum energètic.

Sense les elits també farem créixer Barcelona, però ens aniria bé que despertessin de la seva lenta i inexorable decadència. La ciutat -la seva, la nostra- els espera.