La confluència era això i molt més...

​El Plenari de Barcelona En Comú decideix començar el procés negociador per a les eleccions generals. Una aclaparadora majoria vota a favor

Autor: Massimiliano Bruto

“Des de la raó no és fàcil actuar, des del cor sí”: Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política, resumia així una de les disjuntives més importants a les quals s’ha enfrontat Barcelona En Comú (BComú). Centrar-se en la política de la ciutat o portar la revolució ciutadana a les institucions de l’Estat. Una elecció que el divendres 16 d'octubre a la tarda aixecà un apassionat debat en el Plenari de la candidatura municipalista, entre les persones reunides a la Nau Ivanow de La Sagrera. 

Remuntem-nos, però, a unes hores enrere. Concretament, a les sis de la tarda. La Nau Ivanow obre les portes. Centenars d'activistes de BComú –prop de 400– comencen a emplenar la sala de grises parets de formigó. Grans i joves. Vestits amb americana i corbata o informals. De pell blanca o morena. Els afortunats arriben a temps d’ocupar les cadires. Altres es recolzen a les parets. I alguns –pocs, quatre o cinc– decideixen pujar a una bastida vermella, al final de la nau. Per un moment, l’escena recorda la fotografia Dinar sobre un gratacels. Ada Colau es queda al final de la sala, acompanyada del seu fill, Luca.

 Comença l’acte. La Coordinadora ha decidit portar al Plenari la decisió de començar un procés de crida a forces polítiques, moviments socials i ciutadania per construir una candidatura catalana per a les eleccions estatals del 20D. Sobre la taula, l'ADN de BComú: codi ètic, candidatura impulsada des de baix, amb el suport de la ciutadania i sense dependre del finançament dels bancs ni dels poders fàctics del país. A més, s'hi afegeix la voluntat que la candidatura tingui un grup propi al Congrés i que, per tant, sigui una candidatura catalana. Una candidatura que sigui sobirana, capaç de defensar els interessos de les veïnes i els veïns de Catalunya. Per no dependre, ni aquí ni enlloc, de les decisions d'altres: “No volem sopes de lletres, ni de sigles”, resumeix Alemany. Concentració entre el públic, hi ha expectació i ganes de dir-hi la seva.

La lectura que es fa és quasi de resistència: dins d’un mar blau i taronja han aparegut algunes illes vermelles, la revolució democràtica municipalista continua present, però no ens hi podem adormir. Es tenen presents també les últimes eleccions catalanes, i en un nou escenari calen també reaccions imaginatives. Tot apunta a la necessitat de sumar força, gent i ànims a la revolució democràtica i de mobilitzar l'esperit de les candidatures ciutadanes municipalistes. La missió és clara. 

Després les intervencions se succeeixen i el debat avança entre temors, il·lusions i realisme: som una candidatura jove que comença a caminar, tenim la força d'una criatura que està aprenent del present, del dia a dia, però també veiem que cal créixer i saltar barreres,  conquerir nous mons per consolidar la revolució municipalista, algunes veus temen que el salt a les generals impedeixi complir el compromís amb les veïnes i els veïns de Barcelona. Altres avisen que les primàries sempre han format part del nostre ADN.

Entre uns i altres, però, ens tranquil·litzem i sorgeixen uns criteris mínims que s'hauran de tenir molt en compte: un grup propi; una negociació en què ens hi juguem només fins allà on puguem arribar; eps! i un codi ètic, marca de la casa, i la necessitat de tenir al darrere el poder de la gent que hi vulgui participar... Aquí es recorden els aliats, les altres candidatures dels alcaldes del canvi que ja governen a l'Estat, la força d'allò que ens havien dit que era impossible fet real. En aquest moment el corredor de fons que tot activista té a dins, i que a BComú ve de fer una marató de picar pedra d'un any sencer, agafa aire i diu: "No estem sols", hi ha moviments socials, hi ha una ciutadania que vol un canvi i que si fem una crida prou forta s'hi sumaran! I enmig de tot l'enrenou, algú aixeca el braç i rebla el clau: "Tot això em sembla una puta bogeria, però vull que ens hi presentem!". I, efectivament, segur que no serà tant treballat com el procés de BComú, però hi ha ganes i experiència, què collons, alguna cosa hem après, de fer campanya, i cal seguir endavant. 

Sembla que el riu es va encarrilant i cada cop més veus ho veuen clar: apostem per una hipòtesi, com la de "Guanyem”, diu una altra activista, i "ens sortiran rèpliques com bolets”, com ja va passar amb l'altre procés. Algú altre hi afegeix "Si no canviem Madrid no canvia res a Barcelona": “Moltes polítiques, no només energètiques, de canvi climàtic, model econòmic, model fiscal, ens afecten. La reforma laboral també”. Una multitud de mans s’aixequen en aplaudiments silenciosos i d'aquí algú altre salta, esclar, al desitjat referèndum: “Segurament amb la independència no ens hi trobarem tots, però sí en un referèndum vinculant i amb processos constituents”. La necessitat de fer alguna cosa i arremangar-se es traspua a les cares. Però entre pros i contres sorgeix una intervenció: com es fa això de la confluència dins de la confluència? Filem prim i ens agraden els reptes embolicats, confluencing que deia Guillem Martínez en una de les primeres cròniques, that is the question. No hi ha més remei que parlar amb totes les parts, d'això es tracta i s'haurà de reeditar aquesta confluència, i caldrà que la ciutadania, un cop més, en vulgui formar part. 

Ja fa tres hores que dura el Plenari i toca votar, arriba l'esperat moment del vertigen del que sap que té a les seves mans una decisió transcendental, tres mesos de campanya boja. Entre rumors i veus de cansament –som picapedrers, però més d'un ja està desitjant una cervesa–, els facilitadors aconsegueixen fer-se sentir: "Primer els que votin pel sí". Al cap d’un moment, un núvol de mans s’aixeca, paperetes verdes en mà. Ja es veu que el sí ha guanyat per una aclaparadora majoria. Després de tota la ronda, el veredicte és clar: 263 vots a favor, 43 vots en contra i 15 en blanc. Comença la festa de la confluència: segona part. To be continued en el següent Plenari...