Dimarts, 1 febrer, 2022

La batalla del temps perdut (per culpa dels semàfors)

Visc en un barri de Barcelona, el Poblenou, que té una preciosa i molt transitada rambla. És un lloc de passeig i de trobada veïnat, així com trànsit de vianants. La Rambla gairebé no té gaire trànsit motoritzat als laterals (està molt restringit), tret d’alguns vehicles de repartiment o algun veí. Així que el trànsit és bàsicament de bicicletes i patinets als laterals i de vianants pel tronc central. A les cruïlles amb els carrers de trànsit motoritzat, hi ha rotondes, on els vehicles han de reduir la velocitat a 30kmh. També hi ha semàfors, uns semàfors que es fan eterns per als vianants, molt dels quals creuen quan encara no està en verd.

Ara bé, una mica més amunt, en la intersecció amb el carrer Pere IV, hi ha una curiosa cruïlla: un gegantí pas zebra fa cedir el pas als vehicles motoritzats, després de què el seu semàfor passi de vermell a àmbar (mai es posa verd). Us confesso que al principi pensava que era un error ja que associava la prioritat de vianants a què el semàfor dels cotxes estigués en vermell, però la veritat és que funciona magníficament i dona fluïdesa total a l’abundant trànsit de vianants.

Podem pensar que quan els vianants creuen sense esperar al verd, són massa impacients, imprudents i cometen una il·legalitat. O podem pensar que la pràctica demostra que la regularització semafòrica o la mateixa existència del semàfor els està fent perdre temps de forma injusta o innecessària. Un temps que no perdien abans de l’existència dels semàfors.

Anem a la recerca d’aquest temps perdut. El semàfor és un invent del segle XIX, que no esdevé necessari fins al segle XX amb l’arribada de l’automòbil. Actualment, a Barcelona hi ha uns 36.000 semàfors, però fa un segle no n’hi havia cap. El primer semàfor de Barcelona es va col·locar l’any 1929 a la cruïlla Balmes-Provença, quan la ciutat comptava amb 1 milió d’habitants i 20.000 cotxes. És aleshores on comença el temps perdut dels vianants, a l’espera del pas d’una minoria motoritzada. Quantes milers d’hores poden haver perdut des d’aleshores?

A dia d’avui, els cicles semafòrics, la durada més habitual dels quals és de 96 segons, continuen programats amb una visió cotxecentrista, amb llargues durades de pas (45 o 50 segons) amb l’objectiu d’evitar embusos i garantir la fluïdesa del trànsit motoritzat, quan durades més curtes (de 20 o 25) permetrien reduir a la meitat l’espera dels vianants i permetrien el pas a vies sense molt de trànsit. Alguns cicles generen el que s’anomena onada verda, com la del carrer Aragó, que permet creuar ràpidament la ciutat a velocitats superiors a les permeses. Almenys fins que s’hi instal·lin els radars previstos.

Aquesta programació semafòrica sembla contradictòria amb l’objectiu de reduir la mobilitat motoritzada (segons el darrer Pla de Mobilitat Urbana, cal reduir el volum del trànsit de cotxes i motos un 25% entre 2019 i 2024 a Barcelona) i augmentar la mobilitat activa i transport públic. Així que podríem dir que a més de la més evident batalla entre vehicle motoritzat privat i mobilitat activa i col·lectiva, hi ha una altra batalla, no per invisible menys important: la del temps

En conclusió, cal reprogramar els semàfors el nou paradigma: afavorir vianants, mobilitat activa i transport públic, per tal de reduir el temps de desplaçaments amb els mitjans més respectuosos amb el medi ambient. Aquest canvi pot animar a canviar de mode de transport a persones per a les quals el temps és el factor decisiu. És l’hora de pacificar, treure semàfors innecessaris i, als que queden, fer una programació i prioritat de pas molt diferent. És l’hora de recuperar part del temps perdut.