I van arribar els aires de primavera: crònica de l'acte "70 dies per guanyar Barcelona"

Por Natxo Medina @NatxoMedina

És diumenge al barri de Sants i llueix el sol de migdia. Així i tot, no acaba de fer calor. És 15 de març i l'hivern s'embolica amb la primavera. No té clar si ha de marxar o quedar-se. Mentre es decideix, els carrers del voltant de Cotxeres bullen d'activitat. Una calçotada popular a la plaça Bonet i Muixí omple l'aire d'aromes, brasa i música. Una mica més enllà, al carrer Rossend Arús, les taules es planten al carrer i s'estiren les estovalles. És temps de celebrar, cadascú a la seva manera, però en el fons el mateix: que seguim reivindicant tossudament, dia rere dia, que Barcelona segueix sent nostra, dels que hem corregut totes les voreres i la veiem a través de la finestra de la feina o de casa nostra.

Dins de Cotxeres s'estava celebrant precisament això, però d'una altra manera. Amb càmeres de televisió, gravadores, ordinadors i una pantalla en què es projectaven vídeos. Amb files de cadires que poc abans de les 12:00 s'havien començat a omplir. Amb presentadors elegants i una escaleta més mesurada que altres vegades —tot és qüestió d'agafar experiència a força de mesos i d'hores de feina.

En l'aire nervis, però dels bons. Hi havia somriures a les cares, hi havia retrobaments, emoció. Barcelona En Comú celebrava que ja té equip de govern, encapçalat per Ada Colau, per recuperar l'Ajuntament; que tancava unes primàries molt particulars, amb 10 consellers i conselleres de districte elegits lliurement per la ciutadania; que encarava la recta final, l'estirada definitiva, de cara a la dura campanya electoral. Un projecte que naixia sense res fa menys d'un any i que ara ja mira de fit a fit, desafiant i il·lusionat, la gran maquinària política i econòmica que asfixia amb mà de ferro la ciutat.

D'aquí la sensació que es percebia a l'ambient d'estar a punt de presenciar una cosa important, alguna cosa nova. A fora el clima donava tombs, però estava clar que a dins la Primavera amb majúscules estava a punt d'arribar.

L'acte va durar tot just una hora i va tenir una mica de tot. Va començar amb música dixie a càrrec de Stradixie's Band, que van animar el personal mentre la sala s'omplia. Molta gent va haver de quedar-se dreta o es va haver de conformar de veure el que passava des de l'escenari de les grades laterals, a través d'una pantalla. Poc després, els mestres de cerimònies, Joaquín Daniel i Alicia González Laá, van pujar a l'escenari. No van tenir cap inconvenient a confessar que són actors, que hi eren per encantar amb les seves arts, però que sobretot són barcelonins, pares, amics, gent normal que té malsons amb com serà la Barcelona del 2025, amb una botiga Desigual a cada cantonada i una platja de pagament.

Són pors que ens han assaltat alguna vegada a tots els que érem allà. Quan veiem que la botiga de tota la vida tanca i és substituïda per una cadena multinacional. Quan veiem que no podem portar els nostres fills i filles a les escoles bressol però que els nostres suposats representants subvencionen la Fórmula 1 o regalen la ciutat als assistents del Mobile World Congress. Quan, per indignar i replicar, ens donen pallisses. Quan veiem que de mica en mica els carrers de la ciutat van perdent l'alegria.

Per això l'existència de Barcelona En comú, igual que d'altres iniciatives emergents de la ciutat, és tan important. L'emergència és sinònim que alguna cosa es mou, que estem lluitant, amb les armes que tenim, contra aquest malson. Això també es respirava a les Cotxeres aquell matí, quan deu ciutadans van pujar a l'escenari i van ser presentats com a candidats a conseller/a de districte. Quan l'equip de govern candidat a l'alcaldia va ser rebut entre aplaudiments, allà es veia gent compromesa que ha decidit fer un pas endavant, malgrat el vertigen que deu suposar enfrontar-se a un repte semblant.

I després van parlar Jaume Asens, Laia Ortiz, Gala Pin, Gerardo Pisarello, i amb veu ferma ens van tornar a posar davant les nostres pors i esperances, per recordar-nos que les pors estan per enfrontar-s'hi i que ho tenim tot per guanyar. Sobre l'escenari, però, seguíem veient simplement persones. No herois glorificats per la propaganda institucional. Simples persones amb prou coratge per dir "prou". Per dir, "sí que es pot", com va corejar diverses vegades la platea.

Que aquest lema, popularitzat per la PAH, sigui un dels que més se senten en els actes de Barcelona En Comú, ja des de l'època Guanyem —sembla que hagi passat una eternitat, tenint en compte el ritme de la campanya—, diu molt de l'ambient que s'hi respira en aquests, de la gent que hi participa, del clima d'indignació positiva i anhels de propostes fresques que regna, de la pulsió que viu al cor d'aquest projecte polític: crear un món nou i clavar-li una cossa al vell.

El mateix món on va créixer, va treballar, va lluitar i es va fer mediàtica Ada Colau, que pujava finalment a l'escenari amb la veu una mica tocada per l'emoció per llançar un dels seus demolidors discursos, un d'aquells que t'arriben al cor, que es dirigeixen a allò concret i a allò universal i que et recorden com de bonica és Barcelona, ​​perquè ha estat un exemple de lluita, tenacitat i creativitat; que et fan pensar que no estàs davant d'una candidata política, sinó davant la teva veïna, la teva germana, la teva mare. I que totes elles, superheroïnes per dret i esforç, s'han amalgamat en una dona que té la paraula, la raó i la força per assumir la monstruosa responsabilitat de carregar-se l'Ajuntament de Barcelona a l'esquena.

És clar que no està sola en la seva missió. No només perquè te un gran equip de govern al darrere, sinò perquè el seu objectiu es el mateix que el de tots nosaltres. Perquè no estem sols, per molt que ens ho hagin fet creure durant tants anys. Colau ho recordava: "Ja estem guanyant, perquè les coses ja s'estan fent d'una altra manera, només depenia de la voluntat i l'esforç col·lectiu". O com deia el filòsof Raoul Vaneigem: "la lluita per una vida digna és ja en si mateixa una existència digna". Ara que ens adonem d'això, ara que es comença a trencar el setge gràcies a la tasca quotidiana de centenars de persones, aquí i allà, ho veiem més clar. I és llavors quan ho entenem: els vents del canvi són aquí i cal que tots el continuem alimentant.