Dijous, 21 juliol, 2022

Els creuers a Barcelona, el cavall de Troia de la massificació turística

«No deixem que Barcelona sigui presa pel gran negoci dels megacreuers que externalitza bona part dels costos induïts en la ciutadania»

L’any 2016, l’ajuntament de Barcelona va aprovar el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) amb l’objectiu d’aturar la conversió del centre de Barcelona en una nova Venècia (eufemisme de parc temàtic turístic) on el veïnat va essent progressivament expulsat per la proliferació de tota mena d’allotjaments turístics, en especial establiments hotelers i apartaments turístics. Tot i les dificultats i diversos contenciosos jurídics, el PEUAT és plenament vigent i manté una congelació o decreixement del nombre de places d’allotjament turístic en les zones centrals de la ciutat i més turístiques. Vol dir que es va aturar el creixement de places al conjunt de la ciutat a partir del 2016? No, el fet que es respectessin les llicències de construcció d’hotels d’abans del PEUAT i que les zones més perifèriques poguessin créixer, ha fet que el nombre total de places hagi passat de 76.700 l’abril del 2016 a 82.500 el maig d’enguany (encara recuperant-se de la pandèmia), un creixement de 7.000 places equivalent al que va haver-hi durant el mandat de l’alcalde Trias, però baixant gairebé a la meitat el ritme anual d’incorporació de noves places. ¡

Per altra banda, els HUT (habitatges o apartaments d’ús turístic) van quedar estancats en 9.600 per la congelació de noves llicències, i de fet hi ha hagut una reducció petita en termes oficials però molt més gran en termes reals, doncs s’estimava que el 2016 podien haver-hi un mínim del doble d’apartaments turístics al mercat, actuant sense llicència. Una política potent d’inspeccions i sancions i acords amb els grans operadors com Airbnb ha permès reduir significativament el nivell d’il·legalitat. Aquesta política de contenció del creixement dels apartaments turístics ha permès aturar l’enorme impacte que tenien sobre el mercat del lloguer d’habitatges de Barcelona. L’any 2015, per exemple, l’INCASÒL va registrar 40.000 nous contractes de lloguers d’habitatges o renovacions, per tant el lloguers d'HUT representaven un equivalent a més del 40 % d’aquest volum, però amb xifres molt superiors a Ciutat Vella i Eixample, l’epicentre de l’impacte turístic.

Contingut el creixement a terra, que limita l’impacte turístic sobre el mercat immobiliari (la creació anual de noves places hoteleres creades en el mandat Colau és la meitat que en l’època Trias i la quarta part que en el darrer mandat Hereu), ens trobem noves amenaces de creixement per aire (l’ampliació de l’aeroport, frenada per ara) i per mar: el creixement previst imparable dels creuers turístics que fan escala al port de Barcelona o el fan servir com a origen/destí de les rutes per la Mediterrània.

Un recent informe municipal explica que l’any 2019 el Port ja va rebre 3,1 milions de passatgers de creuers, i que les previsions per als proper anys, una vegada superada la pandèmia, són de creixement per sobre d’aquests màxims. Aquest creixement vindrà donat no tant per més creuers ni per ampliar el nombre de terminals, sinó perquè els creuers que atraquen a Barcelona cada vegada són més grans, per sobre dels 6.000 passatgers i uns 2.000 tripulants. L’estudi diu que a l’estiu (l’activitat de creuers és molt més estacional que l’hotelera perquè no hi té cap influència l’activitat de fires, congressos i negocis, i perquè a l’hivern competeix amb el mercat caribeny –encara que amb el canvi climàtic la temporada possiblement s’allargarà), durant gairebé dos mesos hi ha 15.000 passatgers en creuers atracats simultàniament amb puntes de fins a 25.000 passatgers en un sol dia. Aquesta darrera xifra equival a incrementar un 27 % l’ocupació hotelera i d'HUT de la ciutat però, a més, amb un impacte molt específic sobre la vida a la ciutat. És obvi que impacta menys sobre la demanda hotelera i pressió immobiliària però sí sobre la demanda d’espai públic i la logística del moviment portuari.  Així, 25.000 passatgers poden ser 10.000 carreres de taxis cap o des de la terminal del port o 400 autocars... o una combinació d’ambdós.  I a dins a la ciutat, si tenim en compte la limitació recent de 15 persones per grup de visites guiades a Ciutat Vella, equival a 1.600 grups de turistes passejant amb un guia per les principals zones turístiques (jo visc a la Sagrada Família, i la meva intuïció em diu que la limitació de 15 turistes per guia s’haurà d’estendre a la resta de parts turístiques de la ciutat).

 Pot una ciutat com Barcelona absorbir 25.000 persones més i amb una tendència creixent? La població flotant de Barcelona s’estimava (abans de la pandèmia) en més de 250.000 persones (o sigui, visitants recurrents que no viuen a la ciutat però hi entren: turistes, estudiants, treballador). A l’enormitat de la xifra s’afegeix l’elevada concentració del flux de passatgers de creuers en zones on conviuen amb la ciutat real, a no ser que pensem que les Rambles, el barri Gòtic, el Passeig de Gràcia o els voltants de la Sagrada Família tenen el mateix estatus d’atracció turística aïllada que la Fira de l’Hospitalet, el parc del Fòrum, el Camp Nou o el Poble Espanyol i l’Anella Olímpica. 

Tenim la sort de viure en una ciutat única, que combina un dinamisme comercial, emprenedor, de recerca i innovador amb innegables atractius turístics: arquitectònics, culturals, esportius, gastronòmics, amb una llarguíssima platja i uns quants miradors excepcionals a Collserola, a Montjuïc, a la torre Agbar o als búnquers del Carmel.  Sovint la ciutat surt als rànquings entre les destinacions més desitjades per treballar o per visitar a nivell mundial, però no podem matar la gallina dels ous d’or a base de créixer i créixer en visitants. Ja sabem, per exemple, que als inconvenients ambientals dels megacreuers i dels vols que els nodreixen, s’hi afegeixen els efectes negatius sobre la convivència, la congestió i fins i tot el benestar emocional dels veïns que pateixen de la saturació dels espais públics allà on viuen, estudien o treballen.  L’estudi de l’Ajuntament diu a més que el segon col·lectiu de creueristes del port de Barcelona després de l’espanyol és el nord-americà. Aquest arriba amb vols transoceànics a Europa, emetent unes 300.000 Tm de CO₂, o l’equivalent al 30% de la reducció d’emissions que ens hem posat com a fita a la ciutat per al 2030. Té sentit que aquesta xifra creixi?

També sabem que un model productiu basat en el turisme, de qualitat o no, ha portat al fet que les comunitats autònomes turístiques per excel·lència, Balears i Canàries, siguin les que han perdut, i amb diferència, més posicions en el rànquing de riquesa per càpita en els darrers 20 anys (fins i tot sense tenir en compte els efectes de la pandèmia). Més monocultiu turístic porta salaris més baixos, insostenibilitat ambiental i pressió immobiliària. Barcelona és una ciutat amb molts altres recursos per créixer de manera sostenible, amb un grau de cosmopolitisme ja al nivell de les grans urbs globals (el 30% de la població empadronada ha nascut fora del regne d’Espanya, percentatge que arriba al 52% en la franja de 25 a 39 anys) i ha d’apostar per ser una ciutat que no deixi ningú enrere apostant per la innovació (tecnològica i social), la cura de tothom i que no expulsi als seus veïns perquè s’ha tornat invivible o impagable, o que encara incrementi més la dualització rics-pobres de la distribució  de rendes i patrimoni a la ciutat amb els grans costos socials que comporta. Canàries té el nivell de pobresa mesurada en privacions materials més alta del regne i Balears és la quarta comunitat de l’Estat en aquest rànquing.  I només cal analitzar en quins barris aterren els immigrants en funció del seu país d’origen, per veure com s’accentua la segregació espaial i dualització de rendes a la ciutat.  

No deixem que Barcelona sigui presa pel gran negoci dels megacreuers que externalitza bona part dels costos induïts en la ciutadania, i que no ens porti a fer que el centre de la ciutat sigui una nova Venècia, on un estudi del 2014 estimava que l’anàlisi  agregada del cost-benefici del turisme de creuers donava pèrdues, i que els costos bàsicament els pagaven els venecians (allò del “jo convido, tu pagues”). A l’illa principal de Venècia la població resident ha caigut un 47% en els darreres 40 anys (i un 21% a la resta del municipi). Volem això?