Divendres, 24 abril, 2020

El negoci de les residències de la gent gran

Si el ritme d’envelliment es manté, caldran 250.000 places a les residències. Amb quin model? En quines condicions? La dramàtica experiència de les morts causades pel coronavirus als geriàtrics ens obliga a reobrir el debat de manera peremptòria

Espanya tenia el 2018 un milió més de persones de més 65 anys que el 2010, però en aquests vuit anys les places dels geriàtrics només havien augmentat en 12.353, fins a 381.158, un dèficit de 70.000 si considerem la relació de 5 per cada 100 recomanada per l’OMS. I l’any 2030 les persones grans arribaran a 15 milions, de manera que, si el ritme d’envelliment es manté, caldran unes 250.000 places més. Amb quin model? En quines condicions? La dramàtica experiència de les morts causades pel coronavirus als geriàtrics ens obliga a reobrir el debat de manera peremptòria.

Fa deu anys, la majoria dels geriàtrics estaven en mans d’empreses familiars i molts depenien de les caixes d’estalvis, que hi dedicaven recursos assistencials que permetien completar els ajuts públics. Però la crisi del 2008, que va liquidar les caixes i obrir el camí de les retallades de les administracions –gairebé 6.000 milions d’euros des de l’any 2012-, va obrir la porta d’entrada al sector de fons especulatius i de grans empreses, que han convertit l’atenció de la gent gran en un negoci que creix a un ritme superior al 4% interanual.

Dels 5.400 centres aproximadament que hi ha a Espanya, més de 4.000 són privats o concertats (amb finançament públic) i uns 1.400 són de les administracions. Les empreses privades tenen 271.696 places, 42.000 més que fa deu anys, i les públiques no arriben a 100.000, segons el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). El sector públic, que és el que garanteix l’accés universal, queda, doncs, molt lluny de la relació recomanada per l’OMS. Una dada més: dels 4.500 milions d’euros que movia el sector l’any 2018, 1.370 milions (el 41%) procedien de la gestió de les places concertades i de la gestió privada de les places públiques, i la resta, 2.655 milions, de la gestió directa de places privades pures.

El sector públic, que és el que garanteix l’accés universal a les residències, queda molt lluny de la relació recomanada per l’OMS

Davant l’envelliment de la població i la falta de places públiques, fons voltors, asseguradores, constructores i multinacionals alienes als àmbits sanitari i assistencial han fet grans inversions en residències i centres de gent gran –en només dos anys, del 2015 al 2017, més de 2.000 milions d’euros— i ja controlen, segons les diferents fonts, entre el 25% i el 35% del negoci.

El sector, en mans de fons voltors

La primera companyia del sector és la francesa Domus Vi (controlada pel fons britànic Intermediate Capital Group, que també té participacions en empreses espanyoles com Konecta), que té 25.000 places, 198 centres i més de 21.000 treballadors, i que l’any 2018 va facturar 543 milions d’euros. Domus Vi té convenis amb 15 comunitats autònomes, entre elles Catalunya, 45 ajuntaments i 20 organismes públics més i ofereix places concertades a 74 de les seves residències i en gestiona íntegrament 16 més, de titularitat pública. A finals del mes de març ja havien mort més de 150 persones en vuit de les residències del grup en diferents autonomies i les autoritats n’havien hagut d’intervenir cinc, entre elles la de Premià de Mar, per falta d’atenció sanitària o gestió irregular.

La segona és la multinacional Orpea, també francesa, propietat del fons canadenc CPPIB i la família Peugeot, present a 22 països, que té a Espanya 53 residències i centres de dia, amb 8.800 places, i que l’any 2018 va facturar 166 milions. La tercera és Amavir, del grup Mulliez (principal accionista d’Alcampo, Decathlon, Norauto i Leroy Merlin), amb 83 residències i centres de dia, 6.400 places, 4.400 treballadors i una facturació de 152 milions. També hi ha el fons britànic de capital risc CVC (6.600 places i 3.000 empleats) i la francesa Colisee, del fons IK Investment Partners (3.300 llits i mig centenar de centres).

Entre les asseguradores destaquen el gegant europeu Korian, que té 53.000 treballadors (2.000 places), l’espanyola Ballesol (controlada per Santalucía, amb 46 centres, més de 7.000 places, 3.200 treballadors i 143 milions de facturació l’any 2018) i Caser Residencias (en mans d’Helvetia, amb 3.000 places, 2.500 empleats i 20 centres).

També hi ha constructores i empreses sanitàries, beneficiàries de contractes públics, com Clece, filial d’ACS, presidida per Florentino Pérez, que gestiona íntegrament o parcialment els serveis de 145 residències i 92 centres de dia que acullen 17.000 persones; Sacyr, que atén més de mil residents en 10 centres, i Sanitas, propietat de la britànica BUPA, que en té 47 i més de 6.200 places.

A Catalunya, és notable el grup assegurador Mutuam, propietat d’antics alts càrrec de Convergència, responsable de 431 geriàtrics de l’àrea de Barcelona, el Baix Llobregat i el Vallès –entre ells la Casa Asil de Sant Andreu, on hi ha hagut més de 30 morts– des que la Conselleria de Salut, l’any 2009, va privatitzar part de l’atenció sanitària de la gent gran. Mutuam gestiona els centres gràcies a convenis anuals amb CatSalut, molts d’ells sense concurrència.

Les grans inversions dels últims anys en residències les fan empreses alienes als sectors sanitari i assistencial, gràcies als contractes públics i tenen un caràcter purament especulatiu

Les grans inversions dels últims anys en residències i centres de dia les fan, doncs, empreses alienes als sectors sanitari i assistencial, gràcies en part als contractes públics amb les diferents administracions, i tenen un caràcter purament especulatiu. Naturalment, no tots els centres privats, concertats o gestionats per empreses privades són així. Però la mercantilització del sector i falta de control de l’Administració deixa en mans de les persones que els gestionen la qualitat de l’atenció que reben els residents.

L’endemà de la pandèmia –i no més tard— tant el Govern central com els autonòmics que tenen transferides les competències hauran d’inspeccionar a fons què passa als centres de gent gran, revisar –i anul·lar si cal– les concessions i els convenis vigents i obrir totes les vies per evitar en el futur que els interessos dels especuladors prevalguin sobre la dignitat i la vida dels ancians.