Dilluns, 28 desembre, 2020

El formiguer identitari català

Ens trobem en un moment de canvi de cicle polític a Catalunya. Un dels fenòmens que ha comportat l’anomenat “procés” ha estat la pèrdua de l’hegemonia política a Catalunya de l’espai que representava Convergència i Unió en favor d’Esquerra Republicana de Catalunya que a poc a poc va ocupant un lloc central i protagonista.

Just ara que fa deu anys de la investidura d’Artur Mas, sembla que les eleccions vinents poden acabar de confirmar el tancament d’una etapa on el centredreta catalanista, avui més fragmentat que mai, marcava el pas.

Aquest canvi de cicle, que ja fa temps que s’entreveu, que es podria interpretar, a primera vista, com un gir a l’esquerra de l’electoral català resulta, de fet, un fenomen més complex del qual en destaquen dos aspectes. D’una banda, el desgast d’una marca política -Convergència i Unió- i d’uns lideratges associats a la mala praxi – per dir-ho d’una manera suau – i de l’altra, el creixement exponencial d’una altra força política – Esquerra Republicana de Catalunya – que ha sabut trobar la fórmula d’allò que Oriol Junqueras en diu “assemblar-se al poble que volem representar” que era, precisament, una de les claus del pujolisme.

Sense obviar el moviment de les plaques tectòniques del sistema democràtic que han suposat les múltiples crisis socials, econòmiques i polítiques que s’han superposat en el decurs de la darrera dècada. L’abandonament de la disputa ideològica del principal hereu del pujolisme -en termes de pes electoral- com és Junts per Catalunya, una fugida endavant permanent del passat recent i un discurs cada cop més sectari, són part de l’explicació d’aquesta pèrdua de la centralitat.

De l’hegemonia a competir per les restes

El catalanisme nacionalista de l’era pujolista destacava pel seu aparent caràcter obert, moderat i tolerant, fet que va permetre crear certs consensos de país i ostentar el poder polític durant gairebé un quart de segle, període en el qual es va instal·lar un imaginari col·lectiu on el partit esdevenia “la casa gran del catalanisme” i el President “el pare o l’avi de Catalunya”. Un país, un partit, un President. El sentir majoritari de gran part de la ciutadania de Catalunya, de manera conscient, o no, ha lligat sovint el prototip de la dona o l’home catalans a una determinada manera de fer guiada pel “seny” i una manera de sentir, sempre subalterna i en petites dosis, per la “rauxa”, dins d’un determinat espai polític que n’era la viva imatge. Ningú no s’imaginava a Les Teresines votant una altra cosa que no fos Convergència.

Més enllà de la innegable herència cultural que encara avui perdura arreu, poc en queda d’aquest projecte polític, d’aquesta “visió de país”, d’aquesta manera de fer i de sentir en el principal hereu d’aquest espai polític postconvergent que és Junts per Catalunya. En primer lloc, perquè ells mateixos posen molt d’esforç en renunciar a qualsevol mena de vinculació amb CiU quan la gran part dels seus quadres n’eren membres. Aquí és on comença un dels primers aspectes problemàtics d’aquesta nova força política, que neix amb un gran dèficit en fixar-ho tot en l’eix nacional: la falta d’ubicació en el camp de les idees.

Avui en dia, l’escenari polític que disputa Junts per Catalunya cada vegada resulta més petit, limitant-se a atiar les brases del procés, on primer s’interpel·lava als qui volien votar, després a qui volia votar que sí i ara dels que voten sí, qui és més ambiciós. Junts per Catalunya comet un error estratègic de calaix. En política, ni enlloc, se suma restant. Eduard Voltes ja ho deia fa un parell d’anys en un article: “la força política on hi ha el gruix dels exconvergents és un artefacte tan pur que ja només fa frontera amb els que pensen igual, i només pot aspirar a créixer prenent-li vots als altres partits independentistes.”

Ni de dretes ni d’esquerres

Certament la fugida cap endavant de Junts per Catalunya per tallar qualsevol vincle amb el qual representava Convergència ha generat un relat on en múltiples ocasions s’ha recorregut al tòpic “no som de dretes, ni d’esquerres” o “hi ha de tot”, com si la política fos ideològicament neutre en tot allò que relaciona amb les nocions de llibertat, justícia, igualtat, sobirania, l’economia o la gestió de recursos escassos. Si bé és cert que vivim en un moment de certa confusió ideològica, no hem arribat a un estat on la distinció entre dreta i esquerra hagi deixat de tenir sentit. L’eix esquerra-dreta, tot i haver patit evolucions al llarg de la història contemporània segueix plenament vigent i és difícilment viable voler ser un espai polític que esdevingui una espècie de bufet lliure ideològic en aquest sentit. El sistema democràtic es fonamenta en l’existència d’alternatives i aquestes es basen en l’oposició i la contradicció entre dreta i esquerra.

Eric Fassin, sociòleg francès, destaca que els votants de dretes i els votants d’esquerres tenen diferents afectes i sentiments. Segons explicava en una entrevista recent, “la dreta es guia pel ressentiment, l’esquerra per la indignació. La dreta creu que algú gaudeix en lloc seu; l’esquerra creu que s’ha de fer un sistema en què tothom gaudeixi més”. En aquest sentit, només cal repassar les diverses al·locucions dels principals representants d’aquest espai polític per poder ubicar el seu discurs en l’eix esquerra-dreta. Un altre aspecte, no menor, de la buidor ideològica és el fet que assenyala el mateix autor, el qual conclou que deixar al marge el conflicte entre dreta i esquerra és reforçar el neoliberalisme.

Precisament és en aquest caldo de cultiu, on el debat identitari del projecte polític gira únicament entorn de un nacionalisme historicista i la cerca del fet diferencial, on sovint Junts per Catalunya camina per terrenys pantanosos. No es pot construir un projecte polític sòlid des d’una sola idea, que no deixa de ser un mer objectiu. Quan s’obre la finestra a la indefinició acaben entrant per la porta personatges com Joan Canadell amb el seu discurs essencialista, de rebuig envers el qual considera estranger com una forma d’inflamar l’opinió pública, efectiva en el seu cas. Als catalans i catalanes, i en això no són diferents de la resta, la qüestió nacional ens desperta visceralment. Però aquest tipus de discursos s’assimilen perillosament a la idea del “Make America great again” de Donald Trump o del «Itàlia primer» de Salvini. Ja ho deia Eugenio Trias que “dessacralitzar la concepció patriòtica i nacionalista és tasca urgent dels qui vulguin que el pensament polític i social es nodreixi de consciència il·lustrada, moderna i civil”.

El sectarisme i la deriva essencialista

Un dels principals errors dels líders polítics del procés, és que mai s’han dirigit al conjunt del país. Amb el temps, alguns dels partits han anat abandonant aquest discurs basat en una idea de Catalunya de meitats enfrontades. Lluny de pensar en el conjunt del país, des de Junts per Catalunya s’insisteix en aquesta deriva sectària, incapaç d’empatitzar i de parlar amb els no convençuts i de sumar majories àmplies. És precisament aquesta deriva sectària la que està portant al que havia de ser el “corredor central de l’independentisme” a esdevenir un espai malhumorat, antipàtic, dolgut i emprenyat. Capbussat en el dol i l’autocomplaença, només és capaç de teixir aliances basades en el recel, la desconfiança i la competitivitat electoral.

Avui dia, el gran espai del centredreta català només ofereix un discurs basat en un nacionalisme defensiu, que s’alça per sobre dels conflictes socials i econòmics, que són els que donen identitat a la societat civil, on figures antipolítiques prenen cada vegada més protagonisme i on únicament conceptes abstractes i intangibles com la idea de nació tenen valor. I és així com s’acaba transitant vers l’essencialisme de les jugades mestres i el pensament màgic, per sobre de l’existència. Ja només es parla de “les coses com voldríem que fossin” oblidant “les coses tal com són”.

La deriva identitària, intolerant amb “l’altre”, essencialista, desideologitzada, buida de contingut, fonamentada en l’enfrontament i la divisió, que protagonitzen alguns quadres de Junts per Catalunya representa un lent descens cap a la insignificança dels hereus del catalanisme polític dominant dels darrers cent anys. Com deia l’escriptor Amin Maalouf en El naufragi de les civilitzacions; “En un món en què impera un formiguer identitari tots som forçosament traïdors per a algú, i de vegades per a totes les parts a l’hora. Qualsevol minoritari, qualsevol migrant, qualsevol cosmopolita, qualsevol posseïdor de dues nacionalitats, és un traïdor en potència”.