Dimarts, 31 març, 2020

Contra el coronavirus, contra les desigualtats

Fa quinze dies el govern de Pedro Sánchez decretava l’estat d’alarma i el confinament de la població i a casa ens ho preníem amb una barreja de resignació i expectació per veure què suposaria. Amb un nen de 17 mesos i un pis al que ens havíem traslladat feia poques setmanes la incertesa era total.

La feina de conseller tècnic del Districte i la gestió de la crisi a Sant Andreu havia de combinar-se a la perfecció amb les dues paraules més de moda dels últims temps: teletreball i conciliació. Enganyaria si digués que està sent fàcil i que totes les responsabilitats estan sent prioritzades amb l’atenció que requereixen.

Però el més rellevant no és com el que es coneix com a càrrec de confiança, membre del Consell Plenari de Districte amb sou assegurat, viu aquesta experiència sinó com s’ho fan els centenars de famílies que d’un dia per l’altre han deixat de rebre el seu àpat principal que rebien a les escoles gràcies a les beques menjador i que la Generalitat ha trigat vora dues setmanes a atendre.

Com es confinen famílies senceres, moltes d’elles nombroses i extenses, en pisos petits? Com la gent que comparteix habitació on no té accés a àpats calents viurà aquests dies? Com les dones que pateixen violències masclistes podran conviure aquestes setmanes amb els seus agressors? Podran tornar als llocs de feina els treballadors i treballadores del polígon de Bon Pastor, i arreu, afectats? O com els comerciants dels nostres barris podran mantenir el negoci després de tants dies tancats...

Els contactes amb les entitats ens dibuixen un panorama desolador especialment als barris més empobrits on el fet de tancar-se a casa els fa desaparèixer del mapa mediàtic i polític durant setmanes. Què ens trobarem després?

Aquest cap de setmana coneixíem que la Trinitat Vella, al nostre districte, és un dels barris amb més casos detectats de Covid19 i molts veïns i veïnes ens preguntaven si les dades eren certes i com era això possible. Doncs, precisament, perquè les desigualtats s’expressen d’aquesta manera, amb més força quan hi ha crisis de qualsevol mena, atacant a les classes treballadores dels barris més humils, zones amb pitjor salut i dificultats per confinar-se.

I precisament, per això, és la feina incansable per defensar els col·lectius més vulnerables el que ens fa recordar qui som i per què estem aquí. Perquè l’esperança de vida, la renda per càpita i, ara, el nombre de casos de COVID19 repartits territorialment no ens segueixin recordant que Barcelona és encara una ciutat molt desigual.

Amb l’energia i perseverança de sempre, però amb més motius que mai, seguirem posant a les persones al centre, especialment les més vulnerables, perquè aquesta crisi no deixi enrere, sobretot, als de sempre. Caldrà reforçar eines com el Pla de barris, que ja posava i posa molt èmfasi en aquestes zones de la ciutat per lluitar contra les desigualtats. Caldrà ser imaginatius, escoltar-nos i sobretot lluitar sense defallir perquè tothom se’n pugui en sortir.