Divendres, 25 setembre, 2020

Casa (i jardí) per a tothom

«No és casual que els atacs més ferotges contra les mesures del govern municipal vinguin dels sectors més privilegiats de la ciutat»

Aquests dies arriben notícies de famílies que fugen a instal·lar-se a les seves residències fora de Barcelona, mentre d'altres només desitgen no haver de reviure el malson d'haver-se de confinar tots junts en una sola habitació. Arran de la pandèmia, les desigualtats habitacionals a la nostra ciutat s'han mostrat en tota la seva cruesa i s'han acarnissat en qui viu en les condicions més precàries.

Vist d'una altra manera, el confinament ha posat en evidència el paper de l'espai públic com a eina per revertir les desigualtats en l'àmbit de l'espai privat. Quan es va declarar l'estat d'alarma, tothom es va veure pres dins les parets de casa seva, tingués els metres quadrats que tingués. Per les persones amb menys recursos econòmics, això ha implicat aguantar condicions d'extrema sobreocupació o pisos mancats de llum o ventilació, sense poder baixar a prendre l'aire, passejar o portar els seus fills al parc a jugar.

La funció d'allò públic de garantir els drets bàsics de tothom l'entenem de manera intuïtiva quan es tracta de la salut o l'educació. No és diferent quan es tracta de l'espai públic urbà. En són un exemple les transformacions dels carrers de Barcelona que el govern municipal ha accelerat durant els darrers mesos, com ara les peatonalitzacions, superilles o la creació d'entorns escolars lliure de cotxes. Són mesures que busquen garantir espai i seguretat per qui ara no els té.

És precisament qui viu a un pis petit, sense balcó ni terrassa, qui no té cotxe i es mou a peu, qui més temps passa a l'espai públic i qui més es beneficiarà d'aquestes mesures. En canvi, als que més tenen no els cal un espai públic de qualitat. Poden marxar el cap de setmana a respirar aire pur a la torre de la Cerdanya, tenen terrassa a la ciutat on relaxar-se del soroll del carrer, tenen patis i jardins enormes per gaudir amb els seus fills.

Algú pot negar que tots tenim dret a respirar aire net? O només en tenen els que tenen segones residències a la muntanya? Volem que tots els nens de la ciutat puguin córrer i jugar a l'aire lliure. I volem que la gent gran dels nostres barris que viu sola pugui sortir de casa per trobar-se i xerrar, tinguin els ingressos que tinguin. La vida social i comunitària també és un dret i una qüestió de salut que s'ha mostrat clau per donar resposta a l'emergència.

No és casual que els atacs més ferotges contra les mesures del govern municipal vinguin dels sectors més privilegiats de la ciutat, com ara el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre o els membres del Círculo Ecuestre. Aquests només busquen blindar els interessos de qui més té. A Barcelona, només un 20% de desplaçaments es fan amb cotxe, però li dediquem un 70% de l'espai públic al vehicle privat. Això no és normal. La sobrerepresentació del vehicle privat fa mal a la majoria: ocupa l'espai que és de tots, intoxica l'aire que respirem, provoca accidents mortals i contribueix a l'escalfament inexorable del planeta. Si volem ciutats habitables per tothom, urgeix un urbanisme redistributiu que reparteixi l'espai públic entre tothom.

Les polítiques que està desplegant el govern d'Ada Colau s'han elaborat des d'una profunda convicció social i feminista i milloraran la vida quotidiana de centenars de milers de persones. L'ecologisme barceloní és un ecologisme del 99%. Un ecologisme que busca revertir desigualtats en un món en el qual un 1% de la població acumula un 45% de la riquesa. Pacificar carrers no és privar de drets i privilegis sinó democratitzar-los.

Fa més d'un segle els sindicalistes estatunidencs van començar a demanar pa, i roses també, referint-se al desig de gaudir de condicions de vida dignes més enllà del sou. A casa nostra, durant la República, es va crear l'ideal de la caseta i hortet populars. Proposem revisitar i comunitaritzar aquests conceptes, i demanar una casa, i un jardí també, per a tothom.