Bon any 2016 a tots i a totes

Amics i amigues de Barcelona En Comú, companys i companyes, germanes i germans: 

Coneixeu el conte del gat de Schrödinger? En realitat no és cap conte, sinó un experiment científic. Una espècie de conte divertit i sinistre a la vegada. Al científic, se li va ocórrer ficar un gat en una caixa. I sotmetre'l a la possibilitat de morir enverinat. Mentre la caixa romania tancada, pensava l'amo de la vida del gat, no era possible assegurar si el gat era viu o mort. En realitat, concloïa el conte, es podia considerar que, mentre el científic no ho veiés, el gat es trobava en els dos estats: era viu i era mort. Era com si el gat existís i no al mateix temps. Es podria dir que el científic recreava un dubte que tenim quan som canalla. 

Segueixen aquí les nostres joguines quan no mirem? Viu la gent si no està amb nosaltres? Es mouen els mobles de casa quan girem l'esquena? 

Pensem en nosaltres fa amb prou feines un any i mig. Vist d'una manera, existíem i no existíem. No existíem, en la mesura en què, els qui posseïen el poder de nomenar o visibilitzar, tancaven els ulls per a convèncer-se que no érem aquí quan no ens miraven. Que no existíem quan no ens nomenaven. Esclatàvem en una plaça, però immediatament miraven a un altre costat. Cridàvem la seva atenció, però ens retiraven la vista. Demanàvem dialogar, però no es dignaven a nomenar-nos, creient que així seguiríem no essent ningú. Avui som ben visibles al centre de les mirades i dels comentaris, som pertot arreu: a les nostres llars, als nostres llocs de treball, a les places, a les institucions i als governs. Aquells que tenien poder d'ignorar-nos encara es pregunten: d'on ha sortit aquesta gent? No aconsegueixen entendre que la resposta és ben senzilla: hem sortit de la foscor dels vostres ulls tancats. Som les gates nocturnes que han trencat les caixes on jugàveu amb les nostres vides. 

Però nosaltres sí sabíem que existíem. Ens palpàvem el cos durant el pitjor de la crisi i sentíem a la nostra pell l'angoixa i la indignació. Observem al voltant nostre i nosaltres sí que ens vam reconèixer. Érem les persones que sosteníem les nostres famílies i cuidàvem de la nostra gent volguda quan ens van soltar la mà, en el pitjor moment, els qui tenien la responsabilitat de preservar el benestar col·lectiu. Un dia vam dir prou! i vam pensar que, a més de resistir, potser també seria el moment de prendre les regnes del nostre propi govern i de les nostres institucions. Aquell dia simbòlic, que va ser pensat simultàniament en molts llocs i per molts caps, va nàixer Barcelona En Comú. 

L'any 2015 hem guanyat eleccions -que es diu aviat- i hem ajudat una quantitat innombrable de gent comuna a irrompre a les institucions, on abans manaven els qui es facultaven el poder de dirigir-nos o no la mirada i de ficar-nos en una caixa per a experimentar si sobrevivim. 

Sembla que fa un segle, però només va ser al maig d'aquest mateix any quan el Sí que es pot! va ressonar a tot Barcelona i va tenir ressò en tantes altres ciutats germanes. Les persones que sostenim el dia a dia d'aquest procés sabem que resulta tan feliç com complicat. Ho sentim tan contradictori com va ser l'alegria de resistir juntes enmig de la crisi, patint al mateix temps la precarietat i la incertesa. Els processos de confluència són difícils, enguany ja els hem travessat en més d'una ocasió. No sempre parem atenció per recordar allò que ens uneix per sobre de les diferències. És difícil deixar enrere les pròpies identitats en favor dels objectius comuns. L'alegria de la nit del 24 de maig es va convertir ràpidament en la precipitació dels mesos següents, en els quals vam construir un govern de la gent al mateix temps que l'organització es ressentia del cansament, fruit d'haver-nos-hi deixat la pell. La intel·ligència col·lectiva és sempre eficaç però també lenta, no sempre es troba una solució immediata per revitalitzar les assemblees de barri, dotar de nous objectius els eixos temàtics o repartir adequadament el treball i la presa de decisions entre les comissions. L'equilibri entre fiscalització o rendició de comptes i delegació en confiança és molt inestable. La nostra construcció és un experiment entre govern, partit, moviment, societat civil organitzada i gent comuna fent coses tan extraordinàries, com ara seguir cuidant dels teus mentre guanyes eleccions. Però estem tirant endavant. Les nostres ciutats estan millor governades i abaix vivim amb menys por. Quan ens plantegem entrar a les eleccions generals, l'organització va oposar totes les objeccions, tots els dubtes, tots els inconvenients possibles.

Però les votacions van resoldre seguir endavant amb majories àmplies. Quan es va donar el tret de sortida, aquí vam estar juntes i atapeïdes com un sol puny i distribuïdes com un eixam, traient energies d'on semblava que no n'hi havia, un cop més respectant-nos en les diferències i demostrant que quan sumem, ens multipliquem. 

Arribem al final de 2015. Els punts d'inflexió al calendari són convencions. Però serveixen per a aturar-nos-hi un moment i fer-ne balanç. En aquest cap d'any, som conscients de tenir enfront grans reptes, perquè la nostra és una organització audaç i alhora assenyada. Amb tot, sentim sobretot orgull. Quan avui, 31 de desembre, estiguem just esperant les campanades de cap d'any, en aquell instant d'expectació hem de sentir uns segons en silenci. Sentirem allà al fons dos sons tènues. Un és el cruix del seu règim que s'esquerda. Un altre és la fressa de la gent comuna, que s'alça i ja mai més no permetrà de ser ignorada. És el miol d'un gran Sí es pot!, que sorgeix des d'abaix de tots els cors. 

Bon any 2016 a tots i a totes. Per un gran nou any un cop més en comú.