Barcelona en Comú pensa Europa, i la fa en Comú

El Plenari “Pensem Europa amb Yanis Varoufakis”, espurna que encén la flama del debat continental a l’organització
 
Comencem amb retard. Vint-i-dos minuts passen de l’hora convinguda. Quin dia és? Dimecres 1 de juny. Què hem vingut a fer? Un plenari de Barcelona en Comú. Però amb un objectiu molt especial: pensar sobre Europa. Més concretament, què volem fer en el debat europeu. Una tasca titànica! Presentat així, la tasca fa una mica de por. Però això no ha impedit que vinguin 200 persones –mesurat a ull, sense grans precisions–. De cop i volta, apareix el convidat especial: Yanis Varoufakis, seguit de Gerardo Pisarello. Salutacions i abraçades. Alguna broma puntual. Nervis, com no podia ser d’altra manera. I una abraçada –bastant entusiasta–, d’una fan que, literalment, se l’hi acaba de llençar en braços.
Des de facilitació s’expliquen les claus de la jornada: les properes hores han de ser “un debat horitzontal” que serveixi per “parlar de la democratització d’Europa”. Dos punts a l’ordre del dia. Primer, la situació del continent. Després, com BComú pot contribuir a la construcció d’una Europa des d’avall, via xarxa de ciutats rebels. Reflexionar està molt bé, però actuar és més divertit.


Marcelo Expósito encén el foc: “Momentàs, ¿eh?”. La gent no pot evitar alguna rialla, entre d’altres coses pels nervis. Sobre la taula, què fer a Europa. Un debat vinculat al de les eleccions generals, on es va “donar un salt per protegir la democràcia local”. Maria Eugenia Rodríguez Palop manté la flama. Europa s’ha constituït en un “leviatan autoritari” que ha posat “la pistola dels mercats apuntant als caps dels parlaments”. L’alternativa, però, no passa per tornar a l’Estat nació: “el racisme cultural fa maridatge amb el xovinisme del benestar”. Més aviat, creu que cal una aliança democràtica dels pobles del continent. Encara que optar per aquest camí suscita preguntes: què fem amb l’euro? I amb una economia que depèn del creixement infinit? David Llistar recorda que Barcelona és coneguda en bona part del planeta; i que pot comptar amb xarxes de ciutats internacionals, com la CLGU o les ciutats refugi. Pot fer vàlida la màxima de que el tot és més fort que la suma de les parts.  


Per acabar d’estimular el debat, Varoufakis pren el micro. Si n’hi ha alguna cosa que no l’abandona és un somriure que destil·la a parts iguals confiança, atreviment i picardia. Amb aquesta targeta de presentació, parla del projecte polític que lidera, DIEM25. Perquè l’ha creat? Europa, ve a dir, és el camp de joc, agradi o no. I està convençut que les Institucions de la UE faran sentir la seva influència al govern elegit després del 26-J. La gent riu, però no és per fer broma: “en una reunió a porta tancada voldran que firmi un document, on es compromet a complir amb les decisions de l’eurogrup. Aquest text no es pot firmar”. Cal practicar la desobediència pacífica, “lluitar dins la UE”, emfatitza rotund. Somriures còmplices.


La gent parla. I sorgeix un allau d’interrogants: què fer amb l’euro? I amb el deute? Ha de créixer l’economia de forma il·limitada? Com crear una confluència a Europa? Com superar la derrota del govern grec?
Es posen més idees sobre la taula. Hi ha qui defensa un sistema de pagaments paral·lel. Es proposa que el Banc Central Europeu financi la transició energètica. Es suggereix aplicar l’experiència de Barcelona, que lluita contra les limitacions de la Llei Montoro, a l’hora de fer front a la pressió de l’eurogrup. L’economia no és, ni molt menys, l’únic tema. “Em falta un discurs diferent a l’Europa econòmica, un discurs per compartir cultures”, apunta un assistent. Vàries mans s’aixequen en aplaudiments silenciosos. Tampoc es poden oblidar els moviments polítics que sacsegen Europa, i Javier Toret en menciona alguns: des del Envolta el Congrés d’Islàndia pels Papers de Panamà fins al Nuit Debout. “Cal una cartografia de les dinàmiques dels moviments dels diferents territoris”, conclou.
Arriba la segona ronda del debat: L’objectiu? Pensar en el com. En què cal fer a Europa. Barcelona és un referent internacional, i la Kate té clar que la resposta passa per aportar les especialitats de BComú: l’activisme i el “feminisme com una manera de fer”. Com també el municipalisme –“Hi ha una molt bona acollida del discurs de les ciutats rebels. Al moment te l’estan robant” –, assegura. L’Enric, al seu costat, fa que sí amb el cap. Amb rotunditat. Aquests ingredients donen per molt: si més no, per donar suport als moviments socials que s’obren camí al continent, estenent la xarxa municipalista. “Podríem fer una gran trobada internacional a Barcelona, i que diguin que som molt guais”, afegeix la Kate entre somriures còmplices.


A la proposta de la Kate també se l’hi sumen d’altres de la Manuela –aprofitar el potencial dels moviments socials per generar respostes a crisis imposades des de la UE, com la dels refugiats– i l’Enric –“crear musculatura” en els moviments socials d’arreu d’Europa–. Fer tot això, es clar, no és senzill. I Enric tira, apassionat, de l’exemple de BComú: la “tecnopolítica” que ha empleat l’ha permès sumar voluntats molt diferents. I aprendre que, a major escala, més coses es poden compartir.
La finestra d’oportunitat està oberta. Toret s’encarrega de recordar-ho dempeus, apassionat: “En els propers cinc anys altra gent de tota Europa farà el mateix que nosaltres”. Una revolta que tindrà com a nodes les “capitals d’Europa”, però que s’estendrà a tots els nivells de l’Adminstració.


L’interès del públic creix. La gent escolta atentament les intervencions i hi diu la seva. D’en quant en quant, riu alguna broma. Aplaudeix, silenciosament o sorollosament. Poc a poc, les persones que han vingut –grans i joves, mares i pares de família amb nadons– es van motivant. No és estrany veure caps que pugen i baixen, en senyal de suport. En definitiva, queda clar que la gent vol fer alguna cosa amb Europa. I els valors que aporta BComú poden marcar la diferència. Però segueixen havent dubtes: Com pot un govern estatal resistir la pressió de les Institucions europees? Cal crear canals de comunicació europeus que siguin transformadors? Com evitar que activisme local i europeu quedin separats pel temps i la distància?
Caldrà respondre aquestes preguntes amb la pràctica. L’Enric recorda que les lluites locals són part d’un procés internacional. I no faltaran oportunitats per aprendre fent. El Xavi n’apunta un parell, les eleccions del 26-J i les converses a