Relats guanyadors del Concurs de Sant Jordi 2021

Relats guanyadors

Després de llegir i avaluar tots els relats, el jurat composat per 6 persones, ha donat els relats guanyadors:

  1. Primer premi (2x Bonus Cultura de 40€): Josepa Cervelló
  2. Finalista 1 (1x Bonus Cultura de 40€): Adrià Simón
  3. Finalista 2 (1x Bonus Cultura de 40€): Elena Martin
  4. Menció especial: Amaia A.

 

Primer premi

Passejo per la vila ducal de Montblanc. Avui és Sant Jordi. Segueixo la muralla, vaig a pas lent, no em vull perdre res. Montblanc és una vila plena d’història, hi va haver nobles, cases reials, les Corts de Catalunya... i tot això ha deixat rastre. Tot passejant arribo al portal de Sant Jordi, on la llegenda diu que hi va ocórrer aquesta història. M’agradaria imaginar-me una història diferent a la que sempre ens han explicat de generació en generació. I si pogués refer-la? Som-hi:

Fa molts i molts anys hi va haver una plaga de mosques que atacà les vinyes de Montblanc. Els pagesos estaven desesperats. No hi hauria collita i moririen de gana. La pagesia s’uní per trobar una solució, se les inventaren totes, però no se’n van sortir.

La Blanca, una jove i valenta pubilla, s’empoderà i s’erigí en representat dels pagesos. S’atreví a demanar solucions a la noblesa, a l’Església i a tots els poderosos de la vila. No li feren cas, però va anar entenent les respostes que rebia:

- Blanca! Què fas sortint a reivindicar pels pagesos? Això no és cosa de noies! No veus que així tons pares mai no et podran casar? Perquè fas mal a la teva família?

I la Blanca cada vegada estava més enfadada amb aquestes respostes. Era intel·ligent i enginyosa i sabia que havia de trobar el seu paper en aquell moment. Entre les famílies dels pagesos, la Blanca va anar conquerint la seva confiança.

Una noia joveneta filla de vinyataires, la Irene, veia en ella la seva líder, i li va preguntar:

- Blanca, quin es el principal problema que et trobes quan vas a demanar suport?

Estaven arribant a la verdadera causa de la seva impotència.

- És clar, el problema és que soc una dona!!! - digué la Blanca.

Com desitjava ser un home en aquests moments. Dins seu sempre hi havia hagut un desig de ser-ho, fet que li portà no pocs problemes. Sempre fingint ser una dolça pubilla, però el seu esperit era crític, fort, com el de totes les altres dones pageses.

Feia temps que rondava per les muntanyes properes un drac, que per allà on passava i deixava anar el seu alè de foc no s’hi trobaven mosques a les vinyes.

La Blanca i la Irene van tenir una idea: portar el drac cap al poble per acabar ambla plaga!

Un dia d’abril el drac va treure el cap per un portal de la muralla i la Blanca, vestida d’home, va muntar un cavall. Que bé se sentia ara, fort, valent, poderós perquè davant dels ulls dels veïns hi havia un home. Seguint el drac va anar apropant-lo fins les vinyes i fent-lo enfadar, de tal manera que el drac va treure la seva bafarada de foc sobre les vinyes i va fer desaparèixer les mosques.

La Irene, emocionada, va córrer cap al drac que estava enfurismat i també afamat. Sort que la Blanca, amb la seva llança de cavaller, va poder apartar el drac d’enmig d’un roser i així salvar a la Irene. El drac, tot esgarrinxat, fugí ben lluny.

Tot el poble va quedar embadalit per aquell cavaller tan formós havia salvat les vinyes i la jove noia.

- Mireu! És Sant Jordi! Ens ha salvat! -proclamaven els vilatans mentre la Blanca, orgullosa, somreia sota l’armadura de cavaller.

Segueixo passejant per les muralles. Ara sí, ara ja he refet la història de Sant Jordi.

M’acomiado, agraïda, de la vivència que m’han brindat aquestes muralla i les seves dones valentes.

- Josepa Cervelló

 

Finalista 1

EL AMOR MATÓ AL DRAGÓN

El joven estaba dispuesto a hacer cualquier cosa y meterse en cualquier lío con tal de salvar a su amada de El Dragón. Esta entidad política, con nombre de lagarto gigantesco medieval y ficticio, era la que en su momento tenía a toda la ciudad de Barcelona bajo su merced.

Te explicaré cómo llegó a suceder todo esto. Con la mitad de la población muerta a causa de la cepa subsahariana de la Covid-19 del año 2022, los antiguos estados entraron en decadencia.

Era el 26 de junio del año 2025 cuando, por fin, toda la población humana del planeta recibió la dosis de la vacuna contra la Covid-19. De hecho ese año, el 2025, se recordaría como el año de la Guerra Anarquista. Justo a la mañana siguiente, el día 27 de junio del año 2025, una revuelta en París fue la gota que colmó el vaso para que estallara la Guerra Anarquista. Durante los años previos a la guerra, el movimiento anarquista había cogido fuerza a causa de la nefasta actuación política durante La Pandemia.

Esa Guerra Anarquista duró tres años hasta que los anarquistas consiguieron la victoria y, por desgracia, se abolieron todos los gobiernos del mundo y se sustituyeron por asambleas en microestados. Esa fue la última vez que se tuvo libertad en Barcelona.

El año 2030 fue cuando el joven fue separado de su amada a causa de la asamblea de Barcelona, El Dragón. La joven amada fue llevada a un campo de trabajo forzado, como los de la antigua Alemania nazi, por sorteo. Cada mes se llevaban a 50 personas para trabajar. El joven enamorado reunió a cientos de personas clandestinamente para crear La Resistencia. Esta organización, obviamente prohibida por El Dragón, se hizo cada vez más fuerte y, basándose en los principios del Movimiento Madrileño de Liberación Ciudadana, que consiguió liberar a Madrid de su asamblea dictatorial años atrás, comenzaron a convocar huelgas y revueltas por todo el microestado de Barcelona. El Dragón ejerció una fuerte represión pero, teniendo en cuenta que solamente quedaba poco más de la mitad de la población, no mató a demasiadas personas.

Tras años de lucha y represión, el joven y La Resistencia abolieron la asamblea de Barcelona y constituyeron la Nueva Asamblea de la Libertad. Finalmente, después de meses de búsqueda por parte de los miembros de la NAL, todas las personas de los campos de trabajo fueron liberadas y regresaron a sus casa. Desgraciadamente, la joven amada murió unos pocos días antes de que se liberara el campo en el que ella estaba. Al descubrirlo, el joven, líder de la NAL, se quitó la vida el día 23 de abril de 2032.

Durante los posteriores años la humanidad se regeneró demográficamente y se consiguió una paz que duraría hasta la Guerra Ibérica del año 2043, en la que se enfrentaron todos los microestados de la Península y concluyó con la muerte de tres cuartas partes de la población peninsular.

- Adrià Simón

 

Finalista 2

Fa milers d’anys, quan a la terra encara no existia la civilització, la vida que poblava el planeta ho feia de manera desordenada, lliure, sense normes o lleis estrictes. Només regida pels cànons de la naturalesa. 

En sabem poc d’aquells temps ja que els habitants d’aleshores, que a nosaltres millor ens encaixarien amb la definició d’ “éssers humans”, mai ens van deixar gaires pistes. Sabem del cert que existía molta vegetació, i que la fauna era diversa i rica. Cada espècie vivia amb harmonia amb el paper que li havia tocat dintre d’aquell ecosistema. 

Tanmateix, conta la llegenda que gairebé totes les plantes del món naixien, creixien i morien sense fer ni una flor, i que aquelles que florien s’ocultaven en els indrets més secrets de cada paisatge. Per tant, i per què se’n feu una idea, les plantes tal i com les coneixem avui en dia, eren llavors només una tija, subjecta a les seves arrels, i pot ser alguna fulla si és que tenies sort de veure’n alguna.

Un d’aquells dies de fa tants i tants anys, un nen petit es va trobar una d’aquestes plantes mentre jugava a contar peixos al rierol de prop de casa seva. Era una tija curta, al Jordi li feia la sensació que no s’havia fet més alta perquè li feia vergonya que la miressin. Semblava molt maca i va intentar acariciar-la, però una gota de sang va vessar del seu polze. La llegenda explica que es tractava d’una tija plena de punxes. Es diu que el nen va quedar tan fascinat amb aquella nova amiga que, cada dia després d’aquell, va anar a visitar-la. La mirava amb calidesa, li feia companyia, la protegia quan el vent era fort, i la cuidava amb molta aigua quan arribaven dies de calor. Se l’estimava. Tant, que el Jordi ja mai va marxar del seu costat. 

Aquell amor incondicional del Jordi per la seva amiga va fer que ella mateixa anés creixent, de ser una tija curta i delicada a veure`s allargada, robusta i d’un color més viu. Fins que un dia solejat d’Abril, la planta va floreixer. I aquells afortunats que la van poder veure van coincidir que, tot i que no havien vist mai encara una flor, havia de ser la flor més maca de la Terra. S’havia convertit en una flor gran i vermella, tan vermella com la sang del Jordi quan de nen va intentar acariciar-la.

Uns segles després el món ha canviat, ja no construïm una llar al voltant d’una flor per cuidar-la, i en canvi, sí tenim el costum de regalar-les. Quan arriba l’Abril, ens enrecordem d’aquelles persones que en algun moment van aparèixer a la nostra vida, o d’aquelles que ja hi eren inclús abans que nosaltres mateixos, per fer-la floreixer. Per donar-nos aquesta seguretat que ens ajuda a cadascú a descloure el nostre propi capoll. I els hi regalem una Rosa com a símbol d’allò que han significat i que representen per a nosaltres. Feliç Diada.

- Elena Martín

 

Menció especial

Fa molts anys vivia una bonica princesa... Aquesta és la història que tots coneixem, però i si no fos així? I si la canviessin totalment?

Era 22 d’abril per la nit i la princesa Alícia que estava sentada a la butaca que li havia regalar la seva mare que lamentablement ja no era present a la seva vida. L’Alicia estava pensativa, dintre de dos dies seria l’aniversari del seu pare Enric. La seva mare, Patrícia, sempre havia sigut una persona que feia riure a tothom, molt sincera i sobretot generosa amb qui més ho necessitava. Ella tenia una frase que sempre deia i L’Alicia sempre pensava en aquella frase: Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas pels altres donen forma al teu llegat. Mai ho havia entès fins la tragèdia. Al dia següent la va despertar una criada que la seva mare li tenia molt d'afecte.

L’Alicia sempre portava un collaret que era de la seva mare, mai se’l treia de sobre. Ella pensava que si el perdia, ja no recordaria a la Patricia. Tots segur que estareu pensant que anava amb un vestit Rosa, amb talons roses... Doncs no era aquell tipus de princesa, era tot el contrari. Sempre portava uns pantalons amples, però arreglats, pero no com volia el seu pare, que era molt tradicional, tot i així no tenia més remei que acceptar-ho. Una altra cosa que l’Enric no ho tenia molt clar, era que la princesa Alícia tingués un drac, l’Estela.

En aquell poble tot era molt tranquil, però això va canviar el dia que avui coneixem com Sant Jordi, però aleshores no existia aquell dia. Com he dit, la va despertar la criada. L’Alicia el primer que va fer, va ser vestir-se i anar cap a la planta de baix per esmorzar amb el seu pare. Normalment l’Enric ja estava assegut a la taula quan arribava L’Alicia, però aparentment aquell dia no ho estava. Potser s’havia adormit. Ella va començar a esmorzar esperant a que arribés. Passats 30 minuts encara no havia arribat, per això va decidir anar a buscar-lo. Primer a la seva habitació, al terrat, al subterrani... Minuts després va veure un sobre Rosa al llit del seu pare, el va obrir i ho va llegir mentalment: “No saps qui sóc, però tinc al teu pare, si el vols recuperar t’hauras de casar amb mi. Ens veiem a la cova del teu drac, ens veiem ara.” L’Alicia estava preocupada. Va agafar una espasa que tenia en cas d’emergència i se’n va anar.

Quan va sortir del castell es va trobar algo espantós! No hi havia ningú al poble! Hi havia roses en comptes de persones! Després se’n ocuparia d’allò. Va córrer cap a la cova. Quan va arribar es va trobar amb el soldat més important del castell. Allà també estava el pare, estava lligat a una cadira:

-Si deixes al meu pare, ens casarem. - va dir l’Alicia amb fermesa. Pero ningú sabia que ella havia vingut amb un pla. L’Alicia va xiular i va aparèixer el drac per darrere. La princesa va saltar damunt de l’Estela i va lluitar contra el soldat. Pum! El soldat es va desplomar. L’havia vençut! Va mirar des de la llunyania el poble i per sorpresa del rei i ella, les roses que eren els pobletans, es van tornar a convertir en persones! Des d’aquell dia es va declarar que el dia 23 d’abril seria un dia on es regalarien roses i llibres, que per cert el regal de la princesa al rei justament va ser un llibre.

- Amaia A.

 

Si vols consultar els resultats del Sorteig de vals de 50€ per llibres, clica aquí.

Bases legals del concurs